dijous, 11 novembre de 2010

5ª Cursa de Muntanya de Tivissa

“perquè patir si podem rabiar??”

Aquesta era la xerrada entre la Mònica i jo, uns 5 minuts abans de la sortida de la categoria femenina:

- Ja havies fet aquesta cursa? li pregunto
- Sí, dues vegades.
- I què tal, com la trobes?
- Doncs, sempre que he fet Tivissa he patit..., la recordo patidora...
Ja sabem a que venim quan pensem en aquesta cursa... jejejeje...!!
El primer any la vaig fer caminant amb una amiga que portava chiruques, i al mig del poble, se’m para i diu que ella ja no corre més, així que la varem fer caminant amb l’escombra. Jajajaja... El segon any i sense gaire experiència, vaig rabiar molt, ja que vaig patir de dolors musculars per un partit de fútbol jugat el dia anterior, i ja sabia que anava a patir....
i enguany??? ...jaja..., doncs, suposo que també patiré...! Jajajja… !!!!

“ei, però per a què patir si podem xalar???”

Després de la sortida femenina es formà un grup de 4 noies amb la Lola Brusau Alos al capdavant i jo al darrera. Ella agafava un bon ritme, sense estirar el pas massa, i d’aquesta manera vam arribar als primers corriols, endinsant-nos en les muntanyes emblemàtiques de la Serra de la Creu.
En la primera costa es va dissoldre el grupet de 4, i la segona noia (Paloma Lobera Grau) va mesurar forces amb la Lola. La va avançar, però un cop dalt la Lola va tornar a agafar la seva posició inicial, ensenyant-nos la seva habilitat impressionant de descendir.
Jo anava darrera la Paloma, i veia com la Lola s’allunyava de nosaltres, sense poder avançar, ja que la senda era estreta i hi havia fang, i, per tant, perill de relliscar…
Per sort, la davallada era de poca duració, i vaig aconseguir la segona posició. Del grup, ara en quedàvem només la Lola i jo, fins al voltant del km 6, on vaig establir la posició devantera.
A partir d’aleshores era questió d’estirar el pas i marcar distància, sobretot durant les ascencions… i si així i tot alguna dona m’agafés, doncs, jo hauria d’esforçar-me i “patir”…
Aviat, em passà el primer home, el Xavier Espiña, que corria veloç i els portava als següents corredors força avantatge. Poc després, en un pendent escarpat on jo em sentia una mica fatigada, vaig notar que se’m aproximava el cinquè corredor, el Vicent. En comptes d’avançar, ell va optar per afluixar el seu ritme, per no agafar cap pájara i donar-me ànims.
I, així passaven els km, nosaltres corrent, saltant, rellisquejant i escalant pels corriols rocosos, amb pedres soltes, inestables i relliscoses.
Veritablement, el recorregut amb 1.973 metres d’ascensió acumulada, era dur i patidor físicament, però aquelles muntanyes tivissenques, envoltades per la boira, i l’espectacular traçat feien gaudir i xalar moltíssim !!
Així va ser com vaig arribar a la meta, en 3 hores, 1 minut i 49 segons, i només arribar ja pensava en la pròxima edició, on –si puc- provaré de baixar de les 3 hores...
Subscriure's als missatges (Atom)