dijous, 11 de novembre de 2010

V Cursa Montserrat Nord


El diumenge, dia 7 de novembre, vaig anar a córrer per Montserrat, les muntanyes amb més simbologia de la identitat cultural catalana. Per a mi, va ser un viatge interessant i una carrera meravellosa. Teníem festes al meu poble, i em pensava que la gresca no em deixaria dormir, però com quasi sempre, vaig poder desconnectar del tot i dormir unes 7 hores abans d’aixecar-me d’hora al matí per emprendre el viatge cap al Monistrol.



El termòmetre enregistrava uns 9ºC i vaig dubtar de quina samarreta posar-me, una amb màniga llarga o la meva samarreta preferida del C.E. Xerta de màniga curta. Al final, després d’haver-me escalfat, vaig optar per mànigues curtes i resultà bona decisió, tant pel bon “comportament” del temps com pels ànims dels espectadors que cridaven alegrement… vinga Xerta!! ànims xertolina!!



La cursa en si constituïa d’una pujada fins el cim de Sant Jeroni (1237) i la subseqüent baixada cap al punt de l’inici. La sortida femenina es va realitzar a les 9:15h i ràpidament es formà un grup d’aproximadament 8 noies que lideraven els primers 5-6km. Al trobar una pista més planera la colla es va dissoldre i jo aconseguí la posició davantera. Quan tornàvem a ascendir, sentia com s’apropava una altra corredora, l’Ester Hernández, que finalment m’avançà en la Canal de Sant Jeroni. Allà, jo anava perduda entre les roques i ella em va indicar amablement per on s’havia d’anar.

Dalt del cim hi va haver aproximadament 1min. de diferència entre les dues, i ens vam saludar ràpidament, ja que la primera part del descens anava per les mateixes escales per on s’havia de pujar.

D’aquesta manera vaig començar la baixada una mica confosa, sense estar molt segura del recorregut, alhora que veia els primers homes que ja pujaven les escales per coronar el cim.

La davallada era bonica, corredora amb algun tram una mica més tècnic, però sobretot llarga. Estava animada i em quedaven forces per poder avançar bé, però se m’anava afluixant la concentració i no vaig adonar-me que tenia l’Ester en vista…

Això va fer que ni tan sols em plantegés l’idea de demanar més del meu cos i donar més guerra, cosa la qual sí hauria volgut fer si la hagués reconegut.

De totes maneres, vaig quedar molt contenta amb la segona classificació i el temps que vaig marcar.

Finalment, i sens dubte podria fer una llista més llarga, voldria donar-les les gràcies especialment al Karim, al Kiko i al “Koanito” pels seus ànims i entusiasme.

5ª Cursa de Muntanya de Tivissa

“perquè patir si podem rabiar??”

Aquesta era la xerrada entre la Mònica i jo, uns 5 minuts abans de la sortida de la categoria femenina:

- Ja havies fet aquesta cursa? li pregunto
- Sí, dues vegades.
- I què tal, com la trobes?
- Doncs, sempre que he fet Tivissa he patit..., la recordo patidora...
Ja sabem a que venim quan pensem en aquesta cursa... jejejeje...!!
El primer any la vaig fer caminant amb una amiga que portava chiruques, i al mig del poble, se’m para i diu que ella ja no corre més, així que la varem fer caminant amb l’escombra. Jajajaja... El segon any i sense gaire experiència, vaig rabiar molt, ja que vaig patir de dolors musculars per un partit de fútbol jugat el dia anterior, i ja sabia que anava a patir....
i enguany??? ...jaja..., doncs, suposo que també patiré...! Jajajja… !!!!

“ei, però per a què patir si podem xalar???”

Després de la sortida femenina es formà un grup de 4 noies amb la Lola Brusau Alos al capdavant i jo al darrera. Ella agafava un bon ritme, sense estirar el pas massa, i d’aquesta manera vam arribar als primers corriols, endinsant-nos en les muntanyes emblemàtiques de la Serra de la Creu.
En la primera costa es va dissoldre el grupet de 4, i la segona noia (Paloma Lobera Grau) va mesurar forces amb la Lola. La va avançar, però un cop dalt la Lola va tornar a agafar la seva posició inicial, ensenyant-nos la seva habilitat impressionant de descendir.
Jo anava darrera la Paloma, i veia com la Lola s’allunyava de nosaltres, sense poder avançar, ja que la senda era estreta i hi havia fang, i, per tant, perill de relliscar…
Per sort, la davallada era de poca duració, i vaig aconseguir la segona posició. Del grup, ara en quedàvem només la Lola i jo, fins al voltant del km 6, on vaig establir la posició devantera.
A partir d’aleshores era questió d’estirar el pas i marcar distància, sobretot durant les ascencions… i si així i tot alguna dona m’agafés, doncs, jo hauria d’esforçar-me i “patir”…
Aviat, em passà el primer home, el Xavier Espiña, que corria veloç i els portava als següents corredors força avantatge. Poc després, en un pendent escarpat on jo em sentia una mica fatigada, vaig notar que se’m aproximava el cinquè corredor, el Vicent. En comptes d’avançar, ell va optar per afluixar el seu ritme, per no agafar cap pájara i donar-me ànims.
I, així passaven els km, nosaltres corrent, saltant, rellisquejant i escalant pels corriols rocosos, amb pedres soltes, inestables i relliscoses.
Veritablement, el recorregut amb 1.973 metres d’ascensió acumulada, era dur i patidor físicament, però aquelles muntanyes tivissenques, envoltades per la boira, i l’espectacular traçat feien gaudir i xalar moltíssim !!
Així va ser com vaig arribar a la meta, en 3 hores, 1 minut i 49 segons, i només arribar ja pensava en la pròxima edició, on –si puc- provaré de baixar de les 3 hores...
Subscriure's als missatges (Atom)