dimecres, 14 d’abril de 2010

La Marató de la Fageda, La Sénia

El dia 11 d’abril, un diumenge de victòria, però també de derrota.

Sens dubte, a l’hora de passar pel control de xip per fer els 42,5 km pel parc natural dels Ports em sentia més preparada que en totes les altres curses del circuit de 2010. Físicament em trobava forta i no tenia cap de aquelles molèsties petites que els corredors solem tenir a qualsevol part del cos, sobretot a les cames, turmells i peus.
Aquesta distància de marató no la havia fet mai en competició i, per tal de superar-la sense patir, em vaig proposar de començar a un ritme suau i mantenir-lo al menys durant la primera meitat. Després ja m’adaptaria com caldria.
A més, havia vingut a la Sénia acompanyada d’en Karim, la persona perfecta per aconsellar-me. Així, varem sortir individualment, però carregada de consells per part meva.
Les primeres hores vaig quedar al•lucinada del paisatge. Els indrets per on anàvem eren 100% impressionants!!! A més, el moment del dia (es va donar sortida a les 7:30h) feia que les ombres naturals del paratge i el radiant sol del dia procuraven uns efectes de llum màgics!
Anava immersa en els meus pensaments quan un dels voluntaris em cridava una cosa com “la mitja aquí!” i vaig contestar: “i la marató, per on va???” bé, un petit malentès... Òbviament, anava bé i només m’informava que estava a mitja cursa.
Vaig continuar pujant per aquella pista uns km més, lleugerament (sensació), i encara meravellada per la flora & fauna i la geografia en general (la lleona no la vaig veure...)
No vaig veure a ningú més durant una estona (sensació).
Després d’un merescut avituallament, varem pujar per una sendera inclinada, enfilant-nos cada cop més amunt. Vaig avançar uns corredors i em vaig col•locar de manera que tenia uns altres a la vista. Seguidament, varem trepitjar una altra pista abans d’arribar al corriol que ens conduïa pel punt més alt de la marató, una zona calcària.
Em sentia plena d’energia i vaig començar el primer tram en descens alegrement, i sense presses, grimpant per pedres de totes mides.
Ai! Un d’elles em cau damunt el peu. Recordo notar el seu pes sobre ell mentre feia una altra passa. Mig minut després el picor va desaparèixer i no hi vaig donar més importància.
Aviat ja tornava a un indret conegut: Cruïlla Plans, on hi havia hagut el quart avituallament que ara es convertia en el vuitè. D’allà, només quedaven uns 14km més. Mentrestant, s’havia anat consolidant el grupet de corredors al meu voltant. A la següent pujada vaig avançar alguns, que poc després m’avançaven al baixar encara que ens quedaven més o menys junts. Notava que el peu esquerre era molt més sensible al xafar del que hauria de ser. Per mi un senyal alarmant, i motiu que no descendís massa ràpid.
I, cada COP havia d’anar més amb compte, mirant bé on ficava el peu.
Després de l’últim avituallament havia d’adaptar el meu estil de carrera a les noves circumstàncies, per minimitzar l’impacte i, així, alleujar la part que m’estava fent mal.
Tot i així, vaig acabar amb bones sensacions i un somriure, contenta dels kilòmetres fets i envoltada de bons companys que em varen cuidar com si fos una reina.
Mirant enrere, sabent el que m’havia passat, em pregunto com vaig acabar la carrera sense anar coixa.
Us explico la part de després: el peu reaccionava bé al gel i a part d’una zona rosada no es veia res per fora. Varem decidir d’esperar fins l’endemà. Però, quan em vaig aixecar, quasi no podia caminar i no hi havia altra opció sinó d’anar al metge per fer una radiografia. Aquesta ens va diagnosticar que s’havia trencat un metatarsià :-(( i que em toca fer repòs per ara. Sí, per ara, perquè tornaré aviat. Reforçada i amb encara més ganes de volar per les muntanyes i gaudir de l’entorn.

Ens veiem a Xerta el dia 25!

Temps
Karim: 5:47:34
Ragna: 4:56:30, 1ª class. Absolut Femení (39ª general)
Ahmed: 3:47:14, 1r class. Absolut Masculí
Subscriure's als missatges (Atom)