divendres, 19 de febrer de 2010

Cursa lo Frare (Ginestar) - C.E. Xerta en augment!

La Cursa de Ginestar compta amb molta participació xertolina!

L’Arcadi, Benja, Gustavo, Karim, Piri, Sam, i jo, tots pujàrem el collet de Marcó, seguit per les Càrcoles i el coll de la Cuna. Si aquí s’havien acabat les ascensions? Doncs, no. Després d’aquestes pujades força tècniques, se’n havia de vèncer tres més: la muntanya de Penya-roja i dues altres que l’envolten. De totes maneres, el terra sobre el qual corríem, no complia les nostres expectatives. Només ens fixarem en el desnivell positiu que no era “molt” i el punt més alt que ni arribava a 500m d’altura. Així que d’alguna manera no comptàvem amb les pedres, roques i crestes punxegudes amb les que ens vam trobar finalment, que ens matxacàren els peus i les mans (només cal que me les miri per recordar-me’n). A més, havíem especulat que fins el coll més alt localitzat al km10, l’altimetria del recorregut seria semblant als primers (10km )de la cursa de Xerta on a continuació encara s’ha de guanyar uns 500m d’altitud. Allà, en canvi, ja hi començava una llarga baixada.
aquest descens era dur, no per ser tècnic sinó perquè incloïa un bon tros de pista que es podia recórrer ràpidament i (al menys a mi) aquest fet em descarregava la bateria força.
A continuació, les tres muntanyetes que quedaven, semblaven molt més pesades del que eren en realitat.
A part de tot això, la cursa tenia un altre repte. Entre les corredores n’hi havia de molt fortes i expertes de muntanya. Jo, que havia tastat una mica de glòria en la cursa anterior, vaig sentir l’impuls de combatre-les però al final aquest desafiament resultà gairebé impossible.
Després del tret de sortida i els primers kilòmetres vaig adonar-me que em trobava en segona posició. En aquest lloc podia veure a la cap de cursa, una noia fortíssima que no tenia cap intensió de deixar-se atrapar. I així passaren els minuts fins que començà la primera baixada i allà va desaparèixer. Al primer avituallament em preguntava si la tornaria a veure i, efectivament, vaig arribar a percebre-la en la llunyania. Tot i així, mentre avançàvem hi havia cada cop més distància entre nosaltres. Quan faltaven uns 5-6km em vaig oblidar d’ella i vaig començar a pensar en assegurar la segona posició i enfocar-ho diferent, preguntant-me si la tercera dona estava gaire lluny... Ningú m’anava avisant així que no tenia ni idea d’on em trobava estratègicament...
A l’últim tram hi havia només pista que es convertí en carrers d’asfalt per entrar i recórrer el poble. El darrer km es sentia “l’spiker” i el seu altaveu donant la benvinguda als corredors, i això feien entrar moltes ganes de creuar la meta.
Quan finalment vaig fer el darrer tomb i ja percebia l’alegria de l’arribada em tenien preparada una bona sorpresa que va emocionar-me moltíssim. Un ram de roses preciós del meu noi, per commemorar el dia de Sant Valentí.
Subscriure's als missatges (Atom)