divendres, 19 de febrer de 2010

Cursa lo Frare (Ginestar) - C.E. Xerta en augment!

La Cursa de Ginestar compta amb molta participació xertolina!

L’Arcadi, Benja, Gustavo, Karim, Piri, Sam, i jo, tots pujàrem el collet de Marcó, seguit per les Càrcoles i el coll de la Cuna. Si aquí s’havien acabat les ascensions? Doncs, no. Després d’aquestes pujades força tècniques, se’n havia de vèncer tres més: la muntanya de Penya-roja i dues altres que l’envolten. De totes maneres, el terra sobre el qual corríem, no complia les nostres expectatives. Només ens fixarem en el desnivell positiu que no era “molt” i el punt més alt que ni arribava a 500m d’altura. Així que d’alguna manera no comptàvem amb les pedres, roques i crestes punxegudes amb les que ens vam trobar finalment, que ens matxacàren els peus i les mans (només cal que me les miri per recordar-me’n). A més, havíem especulat que fins el coll més alt localitzat al km10, l’altimetria del recorregut seria semblant als primers (10km )de la cursa de Xerta on a continuació encara s’ha de guanyar uns 500m d’altitud. Allà, en canvi, ja hi començava una llarga baixada.
aquest descens era dur, no per ser tècnic sinó perquè incloïa un bon tros de pista que es podia recórrer ràpidament i (al menys a mi) aquest fet em descarregava la bateria força.
A continuació, les tres muntanyetes que quedaven, semblaven molt més pesades del que eren en realitat.
A part de tot això, la cursa tenia un altre repte. Entre les corredores n’hi havia de molt fortes i expertes de muntanya. Jo, que havia tastat una mica de glòria en la cursa anterior, vaig sentir l’impuls de combatre-les però al final aquest desafiament resultà gairebé impossible.
Després del tret de sortida i els primers kilòmetres vaig adonar-me que em trobava en segona posició. En aquest lloc podia veure a la cap de cursa, una noia fortíssima que no tenia cap intensió de deixar-se atrapar. I així passaren els minuts fins que començà la primera baixada i allà va desaparèixer. Al primer avituallament em preguntava si la tornaria a veure i, efectivament, vaig arribar a percebre-la en la llunyania. Tot i així, mentre avançàvem hi havia cada cop més distància entre nosaltres. Quan faltaven uns 5-6km em vaig oblidar d’ella i vaig començar a pensar en assegurar la segona posició i enfocar-ho diferent, preguntant-me si la tercera dona estava gaire lluny... Ningú m’anava avisant així que no tenia ni idea d’on em trobava estratègicament...
A l’últim tram hi havia només pista que es convertí en carrers d’asfalt per entrar i recórrer el poble. El darrer km es sentia “l’spiker” i el seu altaveu donant la benvinguda als corredors, i això feien entrar moltes ganes de creuar la meta.
Quan finalment vaig fer el darrer tomb i ja percebia l’alegria de l’arribada em tenien preparada una bona sorpresa que va emocionar-me moltíssim. Un ram de roses preciós del meu noi, per commemorar el dia de Sant Valentí.

dimarts, 16 de febrer de 2010

1a Cursa del Pastisset - Benifallet

La crònica del novell
Sin comerlo ni beberlo” me presento el diumenge a Benifallet apuntat a la primera i una de les curses dures de la temporada. La meva primera cursa. La meva inconsciència estava ben acompanyada: Ragna “La gasela”, Karim “El mestre”, Robert “El savi”, Gustavo “El psicòleg”, Ferran “Lo crack” i Ramon “Lo futbolista”. A la marxa, la parella dels Hikings, Jaume i Dani, i com a suport logístic “Sergi”. 
Com si sempre ho hagués fet, tan bon punt arribem a Benifallet me’n vaig directe a buscar el xip i el dorsal, el 226. Després, un caferet “de calcetí” amb una mica de llet per “escalfar-me” i de pas, matar alguns dels molts nervis que per dins meu rondaven. Vaselina a les parts íntimes, i les últimes decisions: agafar tallavents, guants, “gominoles” energètiques i magnesi líquid per si fes falta. A les 9:20 ja entrava al corralito, amb bones sensacions. 4 rialles, un caliu inexplicable i la traca que dona sortida a la cursa. Ens ajuntem de sortida Gustavo, Robert, Ramón i jo. La resta, una mica per endavant. No feia ni 5 minuts que havíem sortit i les distancies amb els primers eren “increïbles” i per dins meu dient-me “ai mare”... Al barranquet del inici, a Ramon ja no el podíem aturar i va tirar amb força cap endavant. Gustavo i jo vam prendre una postura més conservadora i confiant en que Robert “El savi” ens faria de gregari durat el recorregut. Però va arribar la primera mala noticia tot just sortir del infernal barranc, Robert lesionat. Encara hem quedava Gustavo, portava un bon trot i hem sentia molt còmode. Així que anant fent quilòmetres i de quan en quan soltant alguna “burrada” per alegrar la ruta. Hem sentia be tant física com psicològicament. Però arribant al Mas de Monclús, un mal gest amb el peu va provocar una rampa de grau 6 al meu bessó esquerre: vaig veure les estrelles i hem vaig “cagar en tot”. Tubet de magnesi cap a dins i li dic a Gustavo que anés fent que jo baixaria una mica el ritme a veure si hem passava, no va passar. A la que corria una mica, el bessó donava senyals... Hem vaig fotre de mala llet i vaig decidir caminar a un ritme ràpid. Al balneari Sergi, esperant-nos. Al veure'l vaig pensar en plegar però vaig decidir provar la darrera rampa Balneari – Creu de Santos. Així que caminant caminant hem presento a la Creu de Santos, tot just arribant vec a l'altra banda a Gustavo baixar i vaig pensar “no m'he despenjat tant! Si apreto una mica l'agafo i junts cap l'arribada”. Vistes increïbles des de la Creu de Santos, avituallament de conya i tubet cap en dins per veure si passaven les maleïdes “rampes”. Però impossible, vaig intentar trotar però a cada trot el bessó esquerre hem punxava i al forçar la cama dreta vaig començar també a tenir punxades al bessó dret. Vaig decidir caminar i la gent em va començar a avançar, hem moria de ràbia per dins, hem sentia bé mentalment però les cames estaven per tallar-les. En resum, baixada depriment, molt lenta, gent avançant-me constantment, però amb l'objectiu clar d'arribar fins i tot a rossegons. Els darrers quilòmetres ja no podia ni caminar ràpid, tenia rampes fins i tot al “fistro duodenal”, i la gent avançant-me... En alguns moments pensava que hem quedaria clavat sense poder-me moure però “algo” m'empentava cap la arribada. A les 14:02 arribava a la meta, m'hagués agradat poder entrar corrent, amb Bernat i la Emma, però va estar impossible. Ni els crits dels meus hem van poder fer córrer. Però vaig arribar. Sentiment agredolç, però “Volveré...”

Benja


La crònica de la "Crack"
Aquest diumenge, 31 de gener, va celebrar-se la primera prova de la temporada del Trofeu Pam i Toc, que aquest any incorpora Benifallet al circuit.
De Xerta hi participàvem en Benja que s’estrenava a la competició, en Gustavo que tornava oficialment “a les muntanyes”, i els regulars de sempre, en Robert, el Karim i jo. Els xertolins que feien la marxa eren en Dani i el Jaume.
El repte consistia en la superació d’una distància de 25,3km i també en adaptar-se a un terreny variat, força tècnic i exigent amb barrancs, crestes i senderes pedregoses. A més, ens esperava un més que notable desnivell de 1418m del que calia destacar unes pujades llargues i “trencacames” els primers 15km i unes baixades amb molt pendent i pedra els darrers 10km.
Majoritàriament, vaig córrer amb bones sensacions. Només, als primers km em vaig torçar tant el turmell esquerre com el dret un parell de vegades... El moment més difícil per mi va ser el primer tram de baixada per la cresta. No tenia cap corredor a la vista i no veia clarament per on anava el recorregut, sobretot perquè havia de fixar-me on ficava els peus i al mateix temps buscar les cintes indicatives.
La meteorologia va ser favorable durant gran part de la jornada, amb solet, sense vent i una temperatura molt agradable, tot i que al cim de “La Creu de Santos”, la cosa va canviar. Allà dalt feia un aire força fresc i vam acabar corrent entre flocs de neu!.
Preocupada per aquesta gelor al cap, vaig ficar el buff al front com a protecció i vaig continuar baixant com podia.
De tornada al poble, després dels “enhorabonesperhaveracabatlacursa”, i una dutxa refrescant, ens esperava una escudella deliciosa elaborada per les “dones meravelles” del poble. Naturalment, tots acabàrem tastant els famosos pastissets de Benifallet!!

Ragna

Temps:
  • Benja: 4:32:22
  • Gustavo: 4:02:32
  • Karim: 3h50m46s
  • Ragna: 3h12m53s, 1a class. femenina absolut
  • Robert: abandona
Subscriure's als missatges (Atom)