dijous, 2 de desembre de 2010

Llicències Federatives 2011

Ja és poden tramitar les llicències 2010.
Si vols contractar una llicència hauràs de:
  1. Mirar al quadre de preus de la FEEC el cost de la llicència: Sub18 i Majors | Sub14 i Sub17

  2. Ingressar al compte del CCEX: 2100 0199 69 0200047428 (La Caixa de Pensions) l'import de la llicència indicant el teu nom, cognoms i modalitat.

  3. Si és la 1a vegada que tramites la llicència, envia'ns a: ccex@xerta.com les següent dades: Nom, Cognoms, DNI (pels menors de 17 anys, si no tenen DNI, no cal posar res), Data de Naixement (les dones també), Telèfon, Email, Sexe, Adreça, Població, Codi postal, Modalitat, Carnet Salut (només pels menors de 17 anys)



    Si ja havies tramitat la llicència anteriorment no cal que enviis res.

Farem una 1a tramitació el 22 de desembre. Si algú és decideix més tard, farem més tramitacions després.

dijous, 11 de novembre de 2010

V Cursa Montserrat Nord


El diumenge, dia 7 de novembre, vaig anar a córrer per Montserrat, les muntanyes amb més simbologia de la identitat cultural catalana. Per a mi, va ser un viatge interessant i una carrera meravellosa. Teníem festes al meu poble, i em pensava que la gresca no em deixaria dormir, però com quasi sempre, vaig poder desconnectar del tot i dormir unes 7 hores abans d’aixecar-me d’hora al matí per emprendre el viatge cap al Monistrol.



El termòmetre enregistrava uns 9ºC i vaig dubtar de quina samarreta posar-me, una amb màniga llarga o la meva samarreta preferida del C.E. Xerta de màniga curta. Al final, després d’haver-me escalfat, vaig optar per mànigues curtes i resultà bona decisió, tant pel bon “comportament” del temps com pels ànims dels espectadors que cridaven alegrement… vinga Xerta!! ànims xertolina!!



La cursa en si constituïa d’una pujada fins el cim de Sant Jeroni (1237) i la subseqüent baixada cap al punt de l’inici. La sortida femenina es va realitzar a les 9:15h i ràpidament es formà un grup d’aproximadament 8 noies que lideraven els primers 5-6km. Al trobar una pista més planera la colla es va dissoldre i jo aconseguí la posició davantera. Quan tornàvem a ascendir, sentia com s’apropava una altra corredora, l’Ester Hernández, que finalment m’avançà en la Canal de Sant Jeroni. Allà, jo anava perduda entre les roques i ella em va indicar amablement per on s’havia d’anar.

Dalt del cim hi va haver aproximadament 1min. de diferència entre les dues, i ens vam saludar ràpidament, ja que la primera part del descens anava per les mateixes escales per on s’havia de pujar.

D’aquesta manera vaig començar la baixada una mica confosa, sense estar molt segura del recorregut, alhora que veia els primers homes que ja pujaven les escales per coronar el cim.

La davallada era bonica, corredora amb algun tram una mica més tècnic, però sobretot llarga. Estava animada i em quedaven forces per poder avançar bé, però se m’anava afluixant la concentració i no vaig adonar-me que tenia l’Ester en vista…

Això va fer que ni tan sols em plantegés l’idea de demanar més del meu cos i donar més guerra, cosa la qual sí hauria volgut fer si la hagués reconegut.

De totes maneres, vaig quedar molt contenta amb la segona classificació i el temps que vaig marcar.

Finalment, i sens dubte podria fer una llista més llarga, voldria donar-les les gràcies especialment al Karim, al Kiko i al “Koanito” pels seus ànims i entusiasme.

5ª Cursa de Muntanya de Tivissa

“perquè patir si podem rabiar??”

Aquesta era la xerrada entre la Mònica i jo, uns 5 minuts abans de la sortida de la categoria femenina:

- Ja havies fet aquesta cursa? li pregunto
- Sí, dues vegades.
- I què tal, com la trobes?
- Doncs, sempre que he fet Tivissa he patit..., la recordo patidora...
Ja sabem a que venim quan pensem en aquesta cursa... jejejeje...!!
El primer any la vaig fer caminant amb una amiga que portava chiruques, i al mig del poble, se’m para i diu que ella ja no corre més, així que la varem fer caminant amb l’escombra. Jajajaja... El segon any i sense gaire experiència, vaig rabiar molt, ja que vaig patir de dolors musculars per un partit de fútbol jugat el dia anterior, i ja sabia que anava a patir....
i enguany??? ...jaja..., doncs, suposo que també patiré...! Jajajja… !!!!

“ei, però per a què patir si podem xalar???”

Després de la sortida femenina es formà un grup de 4 noies amb la Lola Brusau Alos al capdavant i jo al darrera. Ella agafava un bon ritme, sense estirar el pas massa, i d’aquesta manera vam arribar als primers corriols, endinsant-nos en les muntanyes emblemàtiques de la Serra de la Creu.
En la primera costa es va dissoldre el grupet de 4, i la segona noia (Paloma Lobera Grau) va mesurar forces amb la Lola. La va avançar, però un cop dalt la Lola va tornar a agafar la seva posició inicial, ensenyant-nos la seva habilitat impressionant de descendir.
Jo anava darrera la Paloma, i veia com la Lola s’allunyava de nosaltres, sense poder avançar, ja que la senda era estreta i hi havia fang, i, per tant, perill de relliscar…
Per sort, la davallada era de poca duració, i vaig aconseguir la segona posició. Del grup, ara en quedàvem només la Lola i jo, fins al voltant del km 6, on vaig establir la posició devantera.
A partir d’aleshores era questió d’estirar el pas i marcar distància, sobretot durant les ascencions… i si així i tot alguna dona m’agafés, doncs, jo hauria d’esforçar-me i “patir”…
Aviat, em passà el primer home, el Xavier Espiña, que corria veloç i els portava als següents corredors força avantatge. Poc després, en un pendent escarpat on jo em sentia una mica fatigada, vaig notar que se’m aproximava el cinquè corredor, el Vicent. En comptes d’avançar, ell va optar per afluixar el seu ritme, per no agafar cap pájara i donar-me ànims.
I, així passaven els km, nosaltres corrent, saltant, rellisquejant i escalant pels corriols rocosos, amb pedres soltes, inestables i relliscoses.
Veritablement, el recorregut amb 1.973 metres d’ascensió acumulada, era dur i patidor físicament, però aquelles muntanyes tivissenques, envoltades per la boira, i l’espectacular traçat feien gaudir i xalar moltíssim !!
Així va ser com vaig arribar a la meta, en 3 hores, 1 minut i 49 segons, i només arribar ja pensava en la pròxima edició, on –si puc- provaré de baixar de les 3 hores...

divendres, 1 d’octubre de 2010

IV Pujada al Montsià (Alcanar)

Aquesta vegada he decidit escriure una crònica en anglès, a fi i efecte que més persones puguin llegir la meva versió de la cursa, que vaig fer en l’homenatge a la meva gossa Xola…

For this special occasion, I’ve decided to write a commentary in English, so that it can be read by my German, Dutch, Castilian and English speaking friends too.

On 26th September I participated in the IV Pujada al Montsià, a trail running race of around 31.5km and a change of 3600m in altitude.
Three days earlier my very special pet Xola, a German Shepherd, had died and I ran the race to pay homage to her.

This particular race is integrated in the VIII Catalan Trail Running Circuit (VIII Circuit Català de Curses de Muntanya) as well as the Pam i Toc Trophy (Circuit de Curses de Muntanya de les Terres de l’Ebre - Trofeu Pam i Toc).
At 8am the female competitors started, followed by the males, who set off a quarter of an hour later. Usually, there’s no separate start, so it felt very unfamiliar to me to head towards the mountains through the streets of Alcanar with a relatively small group of women. Even so, I felt like I had a special task to fulfil and I was able to concentrate well, determined to run at my own pace.
No sooner had we left the town, I found a comfortable speed to run at, and, step by step, I could create a distance between me and the following runners.
Normally, it gives me a sense of freedom when I achieve this kind of gap; this time it meant that I was the lead runner, which felt boundless, even though I had to watch the indication tapes carefully.
The second km I was blinded by the sunlight and could not find any of the tapes for a moment... enough confusion to break my established rhythm and lose app. 30 seconds, during which Lucia Caballero was able to reduce the distance between us and subsequently, bring me back onto the track
The first hour we followed a path on which it was “easy” to run at speed. The altitude changes were still moderate and the temperature was pleasant.
Then, we were taken higher and higher into the mountains, with noticeably stronger inclinations and a change of soil to a more rocky type. I expected that the first male runners would overtake me very soon, but I didn’t hear anything behind me until I had crowned the first major summit and ran along its crest. The views were amazing to both sides indeed! At this point, I would also like to mention that while I was running, it felt as if my dear pet Xola was there with me and I was sharing all this with her.
A beautiful thought, isn’t it? Certainly, it gave me a lot of strength and courage for the long descent which was coming up.
Meanwhile, I had been overtaken by six male competitors, I think. They all greeted me and wished me good luck in passing.
During the steep descent some other runners passed and I was told that the second female competitor was miles away…
Next, we had to climb to the second important and highest summit. Two more runners overtook me and I think I must have been the 11th over all competitor (without taking into account the 15 minute head start). We crossed this peak at km 18 and still had over 13km to go… but the next 6km were downhill, which may be tough for your muscles and bones, but, at least, it allows your heart rate to go down for a while.
Anyway, after the descent and another shorter ascent I arrived safely at km25 and from then onwards the main focus of the trail seemed to be to flatten, always with a downhill tendency.
Finally, after 3h52m58s, I was the 13th runner to cross the finish, the 27th in real competition time, and the first woman, more than 18 minutes ahead of the second female competitor.
It has been the best and fastest race of this kind I’ve done so far. An achievement which I was able to accomplish in honour of the life and memory of Xola.

dimecres, 8 de setembre de 2010

Iª Cursa de Panxampla, Alfara de Carles


Després d'un agost amb entrenaments curts i competicions explosives (1ª Cronoescalada a la Mola, Mini-triatló Xerta), s'oferia el 5 de setembre la primera cursa de muntanya del circuit de les Terres de l'Ebre després de l'estiu.

A primera vista em va semblar un repte molt interessant però també una mica arriscat, pensant en la meva història del peu. Serien gairebé 30km per les muntanyes del Panxampla, coronant el Tossal de Montclí (960m), la Punta de l’Espina (1.182 m) i el Masdeu (910m), amb un desnivell positiu d'uns 2150m.

Vaig trigar a fer la inscripció fins l'últim moment, però un cop realitzada, estava convençuda que seria una gran cursa.

Pocs minuts abans de la sortida, m'assabentava que tindria una competidora molt forta avui, noticia que em va encuriosir pel outcome del dia.

No obstant, durant l'ascens cap el primer cim vaig notar que, més que una competició contra aquella noia o el rellotge, seria una lluita contra la calor.

Tanta en feia que no recordo molt més de la cursa...

Recordo que a la Punta de l'Espina teníem unes vistes realment impressionants! Unes faldes nues i amplies ensenyaven un paratge extraordinari i salvatge. Una part del dencens varem fer-lo per tartera que per mi era una sensació nova. Vaig baixar animosament, oblidant durant una estona el sol que pegaba de manera implacable.

També recordo que al tram des del Toscà cap Alfara hi havia un ramat de vaques pel recorregut i que justament quan hi passava jo dues d’aquelles (amb unes banyes encantadores) van decidir d'entrar en la sendera per bloquejar-me el pas. No hi havia remei... L'únic que se'm va ocórrer era incitar-les a córrer amb gests i crits. D’aquesta manera varem trotar les tres en fila durant una estona...

A l'últim avituallament a dos km de l'arribada, quan tenia més calor i em trobava en el moment més dur de la cursa, vaig tenir una alegria inesperada. Allà estaven la Mercè i el Salvador que em donaven ànims i un punt d'energía extra!

Poc després vaig arribar a la carretera i al entrar al carrer que porta al peu d'Alfara, vaig recullir forces per enfilar els últims metres cap a dins del poble fins a la meta.

En resum, una gran cursa: força desnivell, baixades tècniques, paratges i vistes boníssimes, un super marcatge, l’organització molt dedicada i la gent del poble molt entusiasta. Dutxes i la piscina molt a prop, uns excel·lent massatgistes, fideuà deliciós, copes boniques, bons premis, i altres “bons” i “molts”, i, com ja he dit, ........ moooooooooooooolta calor!

Els guanyadors:

1r class. Oscar Pinyol

2n class. Arturo Sanz Gargallo

3r class. Ramón Curto Geira

Les guanyadores:

1a class. Ragna Debats

2a class. Ruth Guillem

3a class. Ana Belén Balagué Castells



divendres, 30 de juliol de 2010

II Duextrem Coll Llarg d’Amposta (25/07)

Després de la cursa de Cornudella, on vaig posar a prova el peu, ja hi tornava una altra vegada: la bici carregada al cotxe!. Enguany faria la duatló, al menys això m’havia proposat. Així doncs, vaig deixar les coses preparades per fer la transició més tard, pujar al autobús que ens portava a prop del punt de sortida, i varem fer una caminadeta a peu fins arribar-hi, acompanyats per uns genets amb els seus cavalls elegants, i amb la benvinguda d’una banda de música. Quin espectacle! Del C.E.X érem dos, el Ferran i jo.

La cursa a peu estava ben composta. Hi havia uns bons ascensos, unes davallades més aviat tècniques i cap al final, uns kilòmetres en lleuger descens per pista i asfalt. Total, una cursa on tothom podia aprofitar les seves fortaleses.
Pensava que havia sortit com a tercera noia. Tenia la Lucia davant i creia haver vist una altra amb els cabells recollits en una cua... Tenia ganes de córrer, però m’havia de controlar si volia acabar totes dues proves, i això no era fàcil. Al cab d’uns km en una pujada ben inclinada em va oferir la Lucia que la passés i la vaig avançar. Al control de xip em deien que anava primera, però com que havia vist aquella cua fosca a la sortida no m’acabaven de convèncer. A mitja cursa em vaig girar i vaig veure que la Lucia m’anava seguint de molt a prop. Ara ja sabia que realment anava primera i s’intensificava el conflicte interior. Podia incrementar el ritme i intentar guanyar la cursa o podia anar fent i estalviar energia per a la prova en BTT. Qui em coneix ja sap quina opció vaig triar. Si senyor !... vaig intentar a fer les dues coses a la vegada i allunyar-me’n una miqueta... Fins que – ja sabia que tot no podia ser – a dos km de la arribada/zona de transició vaig tornar a veure-la a poca distància. I aquesta vegada sí que havia de córrer si volia mantenir la 1a posició! Al final vaig arribar en 2h21m11s, uns segons abans de la Lucia que va fer el temps de 2h21m58s.
Durant el segon recorregut (btt) no tenia competència directa. També l’estava fent una altra noia, però ella havia optat per fer únicament aquesta darrera prova del duextrem i havia començat a pedalar abans. No em considero cap ciclista valenta ni tampoc tinc gaire pràctica amb senderes, així que vaig seguir el meu ritme a priori. Els primers 20km no tenia dificultats, només feia falta pedalar i agafar velocitat, però, a partir d’allà la cosa es complicava. Entràvem en el terreny pedregós proper al Montsià i ens dirigien per senderes amb escalons i altres obstacles naturals. Tan valenta que sóc vaig baixar de la bici molt sovint, cada cop que no ho veia clar... Fins i tot estava feliç i alleugerada quan em trobava baix (Roca -roja) i havia de emprendre unes pujades fortes cap els Bandolers i Santa. La següent baixada era un mica més fàcil, però finalment començava a sentir el cansament de totes les hores que havia fet, i això, m’ho notava a l’últim ascens, sobretot a la segona part, desprotegida del sol radiant de migdia i amb la bici al coll perquè el terreny pedregós no permetia fer-lo rodant.
A dalt la Bassa de la Galla, vaig omplir l’ampolla d’un litre que portava – en devia haver begut almenys 4 o 5- a part dels plàtans, síndries, barretes, etc que em vaig anar menjant – i vaig baixar com vaig poder de tornada a Amposta.
Allà m’esperaven el meu company, més companys, un bon plat de pasta, unes copes molt boniques i l’alegria d’haver aconseguit aquell repte en el temps de 7h05m53s.

Aquesta duatló de llarga distància consisteix d’unes proves súper ben organitzades -- que també es poden fer individualment -- i compta amb uns organitzadors i voluntaris molt atents i amables. Moltes gràcies per tot i felicitats als de l’organització amb l’èxit de la segona versió del Duextrem Coll Llarg!!!

dilluns, 26 de juliol de 2010

Entrenament per Carros de Foc - Camí de la PTL '10

El passat cap de setmana, Elena, Isa, Perales i jo haviem de fer la travessa Porta del Cel en menys de 24h. Però al contactar amb el refugi de Graus, ens va comentar que a partir de 2400m. trobariem molta neu i que per pujar a la Pica d'Estats necessitariem grampons :( Llavors vam decidir d'un comú acord fer Carros de Foc. Es un molt bon entrenament: 65Km, 4500m D+, gairebé sempre per damunt de 2000m d'alçada i sabiem que no calien grampons a cap lloc.
Vam sortir el divendres a les 17h30 de Xerta, vam fer una petita parada a Sort per sopar i a les 23h15 arrencàvem del pàrquing a uns 4Km del llac de Sant Maurici.
La nit s'ens va fer llarga, ens trobàvem espesos i una mica desmotivats. Arribats al Port de Caldes, vam dubtar si retallar cap al refugi de Ventosa i Calvell o baixar fins el refugi de Restanca. Finalment vam baixa, cap de natros volia prendre la responsabilitat de retallar (com som!).
A Restanca, vam fer un cafè amb llet i unes madalenes, ens vam remotivar i refer plans de ruta. Al tornar a arrencar, vam pujar com coets, vam rebaixar en 45min el temps previst fins Ventosa.
Anàvem bé, la crisis de la nit semblava que havia passat i ens atacàvem al Contraix (punt més alt i pujada més complicada del recorregut). Vam pujar amb bon ritme, però controlant de no cremar-nos. Però, a la baixada, vaig veure unes fites que semblava que retallàven el recorregut original i, seguit per Isa, i guiant-me pel GPS, vaig decidir anar per allà. Greu error! Al cap d'uns metres ja no es podia passar! Vam mirar cap a la dreta, cap a l'esquerra, rés! Isa no volia tornar a pujar per recuperar el recorregut bo, llavors, guiats per Perales des de l'altra banda, vam trobar una canal que ens va permetre (després de petites des-grimpades), retrobar la sendera bona.
Haviem perdut gairebé 1 hora, jo estava desmoralitzat de nou i a la parada al Refugi d'Estany Llong, vaig decidir no seguir fins els refugis de Colomina i JM Blanch i passar pel Portarró d'Espot per anar directament al Refugi de Mallafré i cap al pàrquing. Els altres companys van decidir fer-ho també, cap de natros tenia molta moral per continuar.
Al final ens va sortir un bon entrenament: 56Km amb 4000m D+ i 20h45m de caminar.

Pròxima parada: La volta al Port, el 31 de juliol i 1 d'agost.

Algunes fotos
El recorregut a Garmin Connect

dijous, 8 de juliol de 2010

Núria - Queralt (la tempestosa) - Camí de la PTL '10

Aquesta marxa m'encanta! Es llarga, dura i molt ben organitzada (avituallaments, voluntaris, recorregut, etc.)
Enguany havia perdut l'equip de suport (Jorja, Marta i Arcadi) però havia guanyat 3 companys de ruta (Elena, Paco i Perales), i vaja companys!!!
Els plans, abans de la sortida, consistien en anar tranquils fins el refugi de Rebost (km. 40 i pico) i després anar pujant el ritme progressivament... intentant arribar en menys de 20 hores a Berga... ja!
A partir de les 15h30 començàvem a sortir d'un en un. Natros ens vam mantenir agrupats, però Perales ja impregnava un ritme fortet. Vam passar el Pas dels Lladres amb la seva tempesta de costum (aigua, pedra, llamps i fred) i vam baixar fins la Molina. Jo ja anava forçat i em costava seguir els companys, sort que a la Molina vam parar una bona estona.
Pujant al Coll de Pal, la segona gran pujada de la marxa, Perales va afluixar el ritme, l'afectàven l'alçada (a sobre dels 2000m.) i la poca recuperació des de la Cursa del Llop (3 setmanes). Així que, malgrat dubtar-ho molt, va decidir retirar-se a Grèixer (km. 50).
Mentrestant, a Elena se li havia ocorregut preguntar a un control quantes dones havien passat. Quan li van dir, erròniament?, que anava tercera es va transformar i, cada vegada que ensumava una altra dona al davant, pegava una estirada que a mi em deixava sostovat. Malauradament cada vegada que avançava una dona perdia una posició, cosa que ens va fer riure bona part de la nit (bueno, a ella no li feia tanta gràcia...).
I així vaig anar fent la goma fins el control de Saldes (km. 80). Durant la última gran pujada, ens va tornar a enganxar una tempesta tremenda que ens va acompanyar gairebé fins el Santuari de Queralt.
Ens vam treure les jaquetes i Paco va veure la tercera (aquesta vegada sabíem que era veritat) dona a mitja baixada. El que havia de ser una baixada tranquil·la i una arribada triomfal, va deixa pas a una baixada embogida i un esprint pels carrers de Berga on me vaig deixar mig cor!

Al final 18h28, los 38 de la general i Elena 3a dona

Web de la marxa | Fotos de Joan Perales

Pròxima parada:  La Porta del Cel, el 17 de juliol

dijous, 1 de juliol de 2010

Paüls - Fredes - i fins aquí he arribat - Camí de la PTL '10

El cap de setmana passat, havia enganyat a Sam i Tara per fer la Paüls - Fredes - Paüls, aprofitant l'organització de la Travessia nocturna Fredes - Paüls.
A l'anada, ens va acompanyar Paco que després havia de muntar un avituallament i fer d'escombra de Caro a Paüls (vaja quin tute!)
Vam sortir a les 6h15 del matí de Paüls, perquè havíem de marcar els encreuaments amb cinta per a que els corredors/marxaires no es perdin.
A les 11h arribàvem a Caro on vam parar 45min a menjar-nos un entrepà i fer una cerveseta, la calor apretava de fort!
La part de Caro a Fredes se'm va fer eterna, em vaig trobar molt cansat, amb molta son i vaig decidir no tornar a Paüls caminant i tornar a casa a dormir :p
Vam arribar a les 17h i vam dinar al restaurant Europa, Sam i Tara es van canviar per la tornada i jo, després de parlar amb la resta dels xertolins i d'alguns coneguts ebrencs, em va entrar el cuquet: "que faig?"
Al final, me'n vaig a anar a casa, ja que aquest cap de setmana tinc la Núria-Queralt (96km - 9500D+-) i encara no he acabat de fer la cura de son que necessito :(

Vull felicitar especialment a Sam i Tara que han pogut complir amb l'objectiu de tornar a Paüls (també val a dir que hi tenien el cotxe... jeje). Sam en 8h35 i Tara en 9h50. Quins crack!

Salut

divendres, 11 de juny de 2010

UT Sobrarbe - Camí de la PTL '10

Després de la 1a edició, l'any passat, tothom va parlar meravelles d'aquest Ultra de 102Km amb 4100m D+ que es fa en 2 etapes: Marató el dissabte i 60Km el diumenge, que recorre tota la comarca del Sobrarbe de Sud a Nord, des d'Abizanda fins el refugi de Biadós.
Me vaig infiltrar en l'expedició de la UEC Tortosa (Isa, Elena, Anna, Paco, Carlos, Jose i Alfredo) i vam fer cap a Aínsa (centre d'operacions de la cursa) lo divendres la nit. Després de fer una mica de soroll sopant i de prendre les últimes cervesetes amb els organitzadors (que majos que són, jeje) mon vam anar a "dormir la mona".

1a etapa, Marató (42Km 1400mD+) - Abizanda - Aínsa
Quina calor, alguns l'han batejat com la Marató de l'Infern, i és que segons l'organització vam arribar fins 37ºC cap al migdia. El recorregut és molt bonic, preciós, vorejant els pantans de Grado i de Mediano. Vaig anar tota l'estona amb el grup de la UEC, del qual és va despenjar primer l'Anna i després Carlos, als que la calor va jugar una mala passada. Jo vaig anar molt bé, fins els últims 4Km on va començar el meu "via crucis" particular, me vaig fondre com el gel. Quan per fi vam creuar l'arribada, a la part alta del poble (no arribàvem mai!), me vaig deixar caure al terra i me vaig beure 1,5L d'aigua, estava marejat i molt cansat!
Després d'una bona dutxa, vam anar a menjar-nos una pizza acompanyada d'un bon "tanque" de cervesa per recuperar forces, una petita migdiada i cap al pavelló per sopar amb tots els corredors. Bon sopar i molt bon ambient, llàstima que jo anava petat i m'adormia a la cadira (no em vaig poder acabar la pasta!)
A les 22h30 me gitava a dormir...

2a etapa, 60Km 3000mD+ - Aínsa - Refugi de Biadós
Mos vam despertar a les 5h del matí, no se si gràcies al despertador o als llamps i trons. Quines ganes de quedar-mos al llit! Tirant de força de voluntat, ens vam preparar i vam anar cap a la sortida sota una fina pluja poc engrescadora. Vam esmorzar una mica i a les 6h15 (ja no plovia), es va donar la sortida.
Al cap d'1 hora, van tornar a aparèixer ruixats, i llavors tocava ball de jaquetes ja que no duraven més de 10min. Vam anar fent fins el Km25, al control de L'Afortunada on vam trobar la Reyes i David (moltes gràcies per cuidar-nos d'aquesta manera durant tota la cursa) on començava la 1a gran pujada (uns 700mD+).Me trobava bé i vaig decidir apretar tot el que podia per veure com reaccionaven les cames. Van aguantar molt bé i me vaig separar del grup uns quants minuts, però una vegada vaig començar a baixar, me vaig equivocar a una cruïlla i me'n vaig anar per una variant del GR que havia de seguir (va ser el moment cucut del cap de setmana). Llavors vaig començar a pujar i pujar quan havia de baixar i baixar fins el següent control. Al final, me vaig parar i vaig consultar el mapa de l'organització i me vaig adonar de la meva equivocació. Amb ràbia me'n vaig tornar enrere per trobar el bon camí. Poc abans d'arribar al control, me vaig re-enganxar amb el grup de la UEC que m'havien avançat mentre feia "turisme rural".
Els paisatges eren cada vegada més muntanyosos, apareixia neu als cims, els pobles eren més petits i les senderes més empinades, que bonic! A la baixada cap al poble de Sin, ens vam trobar amb Ramon, que va decidir acompanyar-nos fins el següent control, a la Vall de Gistaín, aprofitant per fer-nos un reportatge fotogràfic fantàstic!
Els últims km es van fer llargs perquè alguns companys anaven tocats tant físic com psicològicament. Al final, d'una manera inesperada (o més ben dit molt esperada), ens vam trobar Ramon i Jose Luis (el director de Cursa) que ens van indicar que el refugi estava a tocar. Paco va organitzar l'arribada i, després de 10h21m de cursa, acabàvem l'UT Sobrarbe. Una dutxeta, un bon dinar, unes vistes meravelloses de la vall i del Posets i de volta cap a Aínsa cantant al mini-bus (alguns no van suportar la pressió i es van adormir).
De nou, i ja va sent costum, vaig gaudir com un nen gràcies a la fantàstica companyia dels corredors de la UEC.
Ara toca descans per preparar el pròxim repte: Paüls - Fredes - Paüls, el 26 de juny.

Les meves fotos
Fotos de Ramon
Fotos de David

Recorregut 1a etapa amb Garmin
Recorregut 2a etapa amb Garmin

dimecres, 2 de juny de 2010

TLP 2010 - Camí de la PTL '10

Quan Carlos m'ho va comentar fa un mes, no vaig dubtar ni un segon, enguany faré la TransLosPorts, una travessa que recorre els Ports Tortosa-Beseit de Sud a Nord (o de Nord a Sud a la 1a edició).
Enguany la sortida era de Forcall i l'arribada a Gandesa, passant per: Morella, eh! Vallibona, eh! El Boixar, eh! Fredes, eh! Caro, eh! Paüls, eh! i Prat de Compte, eh! Parant a dormir a Caro, als Pous de la Neu.
La travessa es fa en total autosuficiència. Peeeerò esta tant ben organitzada que quasi no cal emportar-se res de menjar, només la cartera plena de bitllets, jejeje
Los avituallaments són a la carta i més que copiosos, pel que es fa dur re-emprendre la marxa. Encara em pesa el dinar de Fredes, no vaig ser persona fins arribar a Casetes Velles, m'estava descomposant...
L'ambient i el companyonatge són excepcionals, quins bons moments passes. També hi ha moments de silenci on cadascú fa el que pot per tirar endavant.
Los paisatges són grandiosos, quina sort tenim de viure tant aprop d'aquests paratges!

Bueno, si realment esteu interessats en saber-ne més, us invito a apuntar-vos a la TLP 2011, la podreu fer tota sencera o alguna etapa acompanyant els valents que la faran tota.

Mentrestant podeu veure algunes fotos i consultar el track del recorregut.

Fotos de Karim
Fotos de Isa
Track a Garmin connect
Track a Wikiloc

dimecres, 12 de maig de 2010

Marxa Romànica de Navàs - Camí de la PTL '10

Lo dissabte al matí estava nerviós, m'havia de preparar el material per afrontar la primera marxa de llarga distància de l'any. Vaig obrir l'armari on tinc guardat tot lo "fato" de les llargues distàncies que hi dormia des de l'octubre de l'any passat (Cavalls del Vent) i vaig començar a omplir la motxilla: manta tèrmica, farmacioleta, compeeds, toallites, kleenex, frontal, jaqueta goretex lite, mitjons i samarreta de recanvi, etc. Tot ben embolicat ja que havien anunciat pluges.
Després d'un bon plat d'espaguetis per dinar, vaig emprendre la ruta cap a Navàs. Vaig arribar d'hora i vaig poder recollir el dorsal i anar a buscar un entrepà ja que la panxa m'avisava de que aviat entraria en reserva. Me vaig trobar a Agus d'Ulldecona i vam xerrar una estona (em va acabar de convèncer de sortir amb pantalons curts, decisió molt encertada!).

A les 18h en punt van encendre la traca i vam començar la marxa. La meva tàctica estava clara: caminar a les pujades, per mínimes que siguin, i trotar als plans i les baixades. Sobretot al principi ja que no sabia en quin estat me trobava, bueno, me trobava faltat d'entrenament més ben dit.
I així vaig anar fent, quasi me perdo un parell de vegades ja que anava desconnectant el cap i me perdia la marca del GR (val a dir que la Marxa no estava senyalitzada amb cintes, sinó que s'havia de seguir el GR176 tot sencer).
Abans de caure la nit, me vaig adjuntar amb Vicente, un senyor de 58 anys, que per descansar de l'asfalt enguany fa la Copa Catalana de Marxes de Resistència! Com que portàvem un ritme similar, vam decidir fer-mos companyia, i també perdre'ns un parell de vegades (quina ràbia!!!), i així van anar passant els quilòmetres, les rieres, el fang i les hores sense donar-nos-en compte.

Al final vam acabar a les 7h00 del matí després de 13 hores i molt bé físicament. Un molt bon entrenament i una gran injecció de moral de cara als pròxims "tutes".

dimecres, 5 de maig de 2010

Objectiu 2010: PTL (Petite Trotte à Léon)

Tant em va agradar l'ambient de Chamonix l'any passat a finals d'agost que enguany hi havia de tornar. Així que, després de parlar amb els companys de la UEC i amb el permís de la Jorja, me'n vaig a fer la PTL 2010. I això que és?
  • Prova no competitiva per equips de 2 o 3 persones (jo acompanyaré a Joan Carles Balagué i Joan Perales, de la UEC Tortosa), de les quals almenys 1 ha de ser Finisher de l'UTMB
  • Equips indissociable durant tota la prova
  • Recorregut d'aproximadament 240Km amb 18.000m de desnivell positiu.
  • El recorregut no esta senyalat amb cintes, es fa en autosuficiència i els avituallaments i descansos es fan als refugis que es troben pel camí.
  • El temps màxim és de 114 hores: sortida el dimarts 24 d'agost a les 22h00 i arribada abans del diumenge 29 a les 16h00
A més: els corredors que prenen part a la PTL han de ser conscients que:
  • Els senders són més tècnics que els de l'UTMB.
  • El recorregut esta situat en gran part més amunt dels 2.500m d'altitud i lluny de refugis pel que fa que en cas de mal temps, les condicions poden ser extremadament difícils.
  • L'única assistència és la que ens pot donar els refugis.
Cada equip portarà una balisa GPS/GSM que emetrà una senyal cada 15min indicant la posició de l'equip. Aquesta informació estarà disponible a internet i permetrà fer el seguiment dels equips a Google Earth. Ja us aniré donant més informació de com fer aquest seguiment.

dimecres, 14 d’abril de 2010

La Marató de la Fageda, La Sénia

El dia 11 d’abril, un diumenge de victòria, però també de derrota.

Sens dubte, a l’hora de passar pel control de xip per fer els 42,5 km pel parc natural dels Ports em sentia més preparada que en totes les altres curses del circuit de 2010. Físicament em trobava forta i no tenia cap de aquelles molèsties petites que els corredors solem tenir a qualsevol part del cos, sobretot a les cames, turmells i peus.
Aquesta distància de marató no la havia fet mai en competició i, per tal de superar-la sense patir, em vaig proposar de començar a un ritme suau i mantenir-lo al menys durant la primera meitat. Després ja m’adaptaria com caldria.
A més, havia vingut a la Sénia acompanyada d’en Karim, la persona perfecta per aconsellar-me. Així, varem sortir individualment, però carregada de consells per part meva.
Les primeres hores vaig quedar al•lucinada del paisatge. Els indrets per on anàvem eren 100% impressionants!!! A més, el moment del dia (es va donar sortida a les 7:30h) feia que les ombres naturals del paratge i el radiant sol del dia procuraven uns efectes de llum màgics!
Anava immersa en els meus pensaments quan un dels voluntaris em cridava una cosa com “la mitja aquí!” i vaig contestar: “i la marató, per on va???” bé, un petit malentès... Òbviament, anava bé i només m’informava que estava a mitja cursa.
Vaig continuar pujant per aquella pista uns km més, lleugerament (sensació), i encara meravellada per la flora & fauna i la geografia en general (la lleona no la vaig veure...)
No vaig veure a ningú més durant una estona (sensació).
Després d’un merescut avituallament, varem pujar per una sendera inclinada, enfilant-nos cada cop més amunt. Vaig avançar uns corredors i em vaig col•locar de manera que tenia uns altres a la vista. Seguidament, varem trepitjar una altra pista abans d’arribar al corriol que ens conduïa pel punt més alt de la marató, una zona calcària.
Em sentia plena d’energia i vaig començar el primer tram en descens alegrement, i sense presses, grimpant per pedres de totes mides.
Ai! Un d’elles em cau damunt el peu. Recordo notar el seu pes sobre ell mentre feia una altra passa. Mig minut després el picor va desaparèixer i no hi vaig donar més importància.
Aviat ja tornava a un indret conegut: Cruïlla Plans, on hi havia hagut el quart avituallament que ara es convertia en el vuitè. D’allà, només quedaven uns 14km més. Mentrestant, s’havia anat consolidant el grupet de corredors al meu voltant. A la següent pujada vaig avançar alguns, que poc després m’avançaven al baixar encara que ens quedaven més o menys junts. Notava que el peu esquerre era molt més sensible al xafar del que hauria de ser. Per mi un senyal alarmant, i motiu que no descendís massa ràpid.
I, cada COP havia d’anar més amb compte, mirant bé on ficava el peu.
Després de l’últim avituallament havia d’adaptar el meu estil de carrera a les noves circumstàncies, per minimitzar l’impacte i, així, alleujar la part que m’estava fent mal.
Tot i així, vaig acabar amb bones sensacions i un somriure, contenta dels kilòmetres fets i envoltada de bons companys que em varen cuidar com si fos una reina.
Mirant enrere, sabent el que m’havia passat, em pregunto com vaig acabar la carrera sense anar coixa.
Us explico la part de després: el peu reaccionava bé al gel i a part d’una zona rosada no es veia res per fora. Varem decidir d’esperar fins l’endemà. Però, quan em vaig aixecar, quasi no podia caminar i no hi havia altra opció sinó d’anar al metge per fer una radiografia. Aquesta ens va diagnosticar que s’havia trencat un metatarsià :-(( i que em toca fer repòs per ara. Sí, per ara, perquè tornaré aviat. Reforçada i amb encara més ganes de volar per les muntanyes i gaudir de l’entorn.

Ens veiem a Xerta el dia 25!

Temps
Karim: 5:47:34
Ragna: 4:56:30, 1ª class. Absolut Femení (39ª general)
Ahmed: 3:47:14, 1r class. Absolut Masculí

dissabte, 20 de març de 2010

La II Pujada a la Foradada (Sant Carles de la Ràpita)


La II Pujada a la Foradada, quarta cursa puntuable del circuit Pam i Toc de les Terres del Ebre, era singular per a mi ja que va ser el meu 1r aniversari com a corredora de curses de muntanya.

Igual que l’any passat, el recorregut començava amb uns quants km d’ascens molt corredors seguit per l’autèntic ascens a la roca. Un tram vertical i molt dur que posava a prova als atletes.

Allà dalt, qui es prengués uns segons per contemplar el seu voltant, hauria vist unes vistes increïbles i espectaculars! Jo no vaig tenir temps per fixar-me en elles però sí que vaig observar de reüll aquesta roca forada tan peculiar.

Després d’aquest cim, començava un llarg tram amb davallades intenses fins l’ascens “al Cocó de Jordi” y la Font de Burgar, des d’on ens dirigírem cap a Matarredona i al pla de Gallos, baixant novament fins a “el Cocó”.

En aquesta cursa vaig notar vertaderament les meves millores respecte l’any passat. En els descens, a l’edició anterior, anava pràcticament passejant. Encara no estava preparada per aquest tipus d’exercici. Enguany vaig notar com s’ha adaptat el meu cos als desnivells y com vaig poder davallar corrent i quasi àgilment per les senderes més corbades i desiguals.

Un cop haguérem passat el barranc dels Colons, varem dirigir-nos cap al pas subterrani junt a la gasolinera a través d’un camí. Allà ja estava força cansada i recordant que l’any passat en aquest punt s’anava directament a la meta, havia de treballar el doble a l’última rampa per aguantar el ritme fins al final.

Des d’aquest punt, restaven uns 3km d’asfalt i uns 500m de platja. Un tram que va rematar físicament als corredors, però, que sens dubte, ens va servir a tots d’entrenament per les properes curses que tindran grans desnivells, i major distància i dificultat.

C.E.Xerta:

Karim 3 h 2 min 45 seg

Robert 3 h 29 min 39 seg

Gustavo 3 h 46 min 52 seg

Sergi 3 h 46 min 50 seg

Ragna 2 h 51 min 0 seg. 1a classificada absolut femení

divendres, 12 de març de 2010

Cròniques de les 2 últimes setmanes

Feia unes setmanes que no teníem noticies dels corredors xertolins a la web, però això no significa que no hàgim fet res…

A part dels entrenaments habituals individualment o col•lectivament, varem fer la cursa de Miravet, seguida per la cursa i canicross Les II Torres a Campredó.
A continuació vull contar-vos les meves experiències d’aquestes dues competicions i mencionar l’entrenament d’ahir:

2a Cursa de la Cameta Coixa (Miravet)

Bé, La Cameta Coixa va ser una cursa especial. La Nienke, la meva germana i el seu company “l’esprínter” havien vingut d’Amsterdam i s’havia animat a participar en la cursa. Les seves disciplines són 800m i 1500m, i la cursa seria una cosa completament nova per a ell, la qual no podia preparar com cal (ens farien falta unes muntanyes a Holanda…). Així, que l’únic que va fer va ser augmentar la distància dels seus entrenaments previs.
Sortirem junts i de seguida va desaparèixer entre la multitud de corredors fins trobar un bon lloc com a setzè participant.
La primera part del recorregut era molt corredora i el Maarten va trobar-se bé aguantant el ritme dels altres. Més concretament, als trams més planers ell avançava la gent i a la inversa, a les pujades i baixades perdia posicions.
Jo, mentrestant, anava fent amb ganes, però amb les cames una mica cansades. Els altres corredors de Xerta eren el Karim, Sam, Benja, Dani, Arcadi, Sergi i Enric tots corrent a bon ritme.
La segona part era molt més muntanyosa. Hi havia pujades i baixades força tècniques que em feien oblidar el cansament de les cames i m’animaven a córrer, saltar i volar més lleugerament. El meu cunyat, en canvi, tenia més dificultats de recórrer aquest paratge i li van avançar diversos participants fins que a la penúltima pujada el vaig tenir davant meu. Ens vam saludar, i seguirem com podíem fins que va tornar a desaparèixer de la meva vista. Ara faltava només l’última pujada forta cap al castell i el descens fins al poble per arribar a la meta. Allà em vaig retrobar amb el Maarten, que havia arribat quinze segons abans, i poc després amb en Sam seguit pels altres corredors del C.E.X.
L’esmorzar va ser molt bo amb un caldo calentet i les copes van ser originals: una escultura ceràmica per cada classificat/da.

1a Cursa de les II Torres (Campredó)

El diumenge dia 7 de març tenia lloc la Cursa de les II Torres a Campredó. Hi participaven en Robert, Karim i Sam. També hi havia l’opció de fer un canicross o la marxa. Jo vaig optar per la primera d’aquestes dues disciplines. M’havien deixat un gos, en “Barny”, un ca sense experiència en aquest tipus de cursa però en molt bona forma física. Durant les setmanes anteriors al canicross vaig practicar amb ell i encara que no aconseguí que m’estirés de la corda, va entendre que sempre havia de córrer davant meu en un bon trot o galop.
Al dia del seu debut com a “mushing dog” havíem d’esperar com reaccionaria davant els altres gossos, la gent i el ambient en general, doncs –en general- es un animal força tímid. Estava neguitosa per ell, quasi m’esperava que no passés el control veterinari per no trobar el xip o qualsevol imprevist d’última hora, però tot va anar bé i just abans de la sortida el Barny va animar-se i es va posar en posició d’atac, com un gat abans de saltar. Un gest preciós de veure, que demostrava les ganes de córrer de l’animal.
El recorregut era corredor, però també hi havia pendents inclinats i trams més aviat tècnics, amb un túnel, on s’havia de saltar un bon metre per entrar-hi, inclòs. Notava que en les pistes els gossos més experts ajudaven els seus amos tirant-los endavant i cap amunt. En canvi, per les senderes el Barny que és un gos molt àgil anava amb facilitat sobre el terreny pedregós i rugós, i aquí podíem avançar força.
Vam creuar la meta amb el temps de 59:44, prou bo per acontentar els amos d’en Barny amb una placa preciosa d’una de les dues Torres característiques de Campredó.
Els que feien la cursa també van gaudir del trail i ja feien plans per a la pròxima  quan encara estàvem al centre esportiu on els voluntaris preparaven un gran esmorzar.  

Entrenament per la neu (Xerta)

Aquesta setmana hem tingut molt vent i fred, una mica desagradable per entrenar a les muntanyes. No obstant, tenia energia i motivació per sortir. El dimarts vaig pujar en cotxe a la Font Nova amb la meva amiga alemanya , per ensenyar-li les muntanyes a l’àrea de Xerta. Varem fer la volta, passant per la Vall d’Infern cap a Paüls i enfilant-nos cap amunt a la Coscollosa i la Moleta, tornant pel Refugi del C.E.X. cap a la font.
Ara us dic la raó per la qual menciono aquesta sortida. Estàvem al dia 9 de març i marxàvem sobre la neu!!! Feia un dia assolellat, però amb un vent que pelava i a dalt devíem estar al punt de congelació! La Font de la Vall d’Infern estava completament congelada. La marxa en si era interessant i vaig veure moltes coses en les que no m’havia fixat abans per no prendre temps per observar el meu voltant, suposo... També varem veure una colla de cabres que no ens sentien per culpa del vent. Ens deixaren acostar-nos i veure-les de molt a prop.

Aquest cap de setmana: La Foradada a la Ràpita.

divendres, 19 de febrer de 2010

Cursa lo Frare (Ginestar) - C.E. Xerta en augment!

La Cursa de Ginestar compta amb molta participació xertolina!

L’Arcadi, Benja, Gustavo, Karim, Piri, Sam, i jo, tots pujàrem el collet de Marcó, seguit per les Càrcoles i el coll de la Cuna. Si aquí s’havien acabat les ascensions? Doncs, no. Després d’aquestes pujades força tècniques, se’n havia de vèncer tres més: la muntanya de Penya-roja i dues altres que l’envolten. De totes maneres, el terra sobre el qual corríem, no complia les nostres expectatives. Només ens fixarem en el desnivell positiu que no era “molt” i el punt més alt que ni arribava a 500m d’altura. Així que d’alguna manera no comptàvem amb les pedres, roques i crestes punxegudes amb les que ens vam trobar finalment, que ens matxacàren els peus i les mans (només cal que me les miri per recordar-me’n). A més, havíem especulat que fins el coll més alt localitzat al km10, l’altimetria del recorregut seria semblant als primers (10km )de la cursa de Xerta on a continuació encara s’ha de guanyar uns 500m d’altitud. Allà, en canvi, ja hi començava una llarga baixada.
aquest descens era dur, no per ser tècnic sinó perquè incloïa un bon tros de pista que es podia recórrer ràpidament i (al menys a mi) aquest fet em descarregava la bateria força.
A continuació, les tres muntanyetes que quedaven, semblaven molt més pesades del que eren en realitat.
A part de tot això, la cursa tenia un altre repte. Entre les corredores n’hi havia de molt fortes i expertes de muntanya. Jo, que havia tastat una mica de glòria en la cursa anterior, vaig sentir l’impuls de combatre-les però al final aquest desafiament resultà gairebé impossible.
Després del tret de sortida i els primers kilòmetres vaig adonar-me que em trobava en segona posició. En aquest lloc podia veure a la cap de cursa, una noia fortíssima que no tenia cap intensió de deixar-se atrapar. I així passaren els minuts fins que començà la primera baixada i allà va desaparèixer. Al primer avituallament em preguntava si la tornaria a veure i, efectivament, vaig arribar a percebre-la en la llunyania. Tot i així, mentre avançàvem hi havia cada cop més distància entre nosaltres. Quan faltaven uns 5-6km em vaig oblidar d’ella i vaig començar a pensar en assegurar la segona posició i enfocar-ho diferent, preguntant-me si la tercera dona estava gaire lluny... Ningú m’anava avisant així que no tenia ni idea d’on em trobava estratègicament...
A l’últim tram hi havia només pista que es convertí en carrers d’asfalt per entrar i recórrer el poble. El darrer km es sentia “l’spiker” i el seu altaveu donant la benvinguda als corredors, i això feien entrar moltes ganes de creuar la meta.
Quan finalment vaig fer el darrer tomb i ja percebia l’alegria de l’arribada em tenien preparada una bona sorpresa que va emocionar-me moltíssim. Un ram de roses preciós del meu noi, per commemorar el dia de Sant Valentí.

dimarts, 16 de febrer de 2010

1a Cursa del Pastisset - Benifallet

La crònica del novell
Sin comerlo ni beberlo” me presento el diumenge a Benifallet apuntat a la primera i una de les curses dures de la temporada. La meva primera cursa. La meva inconsciència estava ben acompanyada: Ragna “La gasela”, Karim “El mestre”, Robert “El savi”, Gustavo “El psicòleg”, Ferran “Lo crack” i Ramon “Lo futbolista”. A la marxa, la parella dels Hikings, Jaume i Dani, i com a suport logístic “Sergi”. 
Com si sempre ho hagués fet, tan bon punt arribem a Benifallet me’n vaig directe a buscar el xip i el dorsal, el 226. Després, un caferet “de calcetí” amb una mica de llet per “escalfar-me” i de pas, matar alguns dels molts nervis que per dins meu rondaven. Vaselina a les parts íntimes, i les últimes decisions: agafar tallavents, guants, “gominoles” energètiques i magnesi líquid per si fes falta. A les 9:20 ja entrava al corralito, amb bones sensacions. 4 rialles, un caliu inexplicable i la traca que dona sortida a la cursa. Ens ajuntem de sortida Gustavo, Robert, Ramón i jo. La resta, una mica per endavant. No feia ni 5 minuts que havíem sortit i les distancies amb els primers eren “increïbles” i per dins meu dient-me “ai mare”... Al barranquet del inici, a Ramon ja no el podíem aturar i va tirar amb força cap endavant. Gustavo i jo vam prendre una postura més conservadora i confiant en que Robert “El savi” ens faria de gregari durat el recorregut. Però va arribar la primera mala noticia tot just sortir del infernal barranc, Robert lesionat. Encara hem quedava Gustavo, portava un bon trot i hem sentia molt còmode. Així que anant fent quilòmetres i de quan en quan soltant alguna “burrada” per alegrar la ruta. Hem sentia be tant física com psicològicament. Però arribant al Mas de Monclús, un mal gest amb el peu va provocar una rampa de grau 6 al meu bessó esquerre: vaig veure les estrelles i hem vaig “cagar en tot”. Tubet de magnesi cap a dins i li dic a Gustavo que anés fent que jo baixaria una mica el ritme a veure si hem passava, no va passar. A la que corria una mica, el bessó donava senyals... Hem vaig fotre de mala llet i vaig decidir caminar a un ritme ràpid. Al balneari Sergi, esperant-nos. Al veure'l vaig pensar en plegar però vaig decidir provar la darrera rampa Balneari – Creu de Santos. Així que caminant caminant hem presento a la Creu de Santos, tot just arribant vec a l'altra banda a Gustavo baixar i vaig pensar “no m'he despenjat tant! Si apreto una mica l'agafo i junts cap l'arribada”. Vistes increïbles des de la Creu de Santos, avituallament de conya i tubet cap en dins per veure si passaven les maleïdes “rampes”. Però impossible, vaig intentar trotar però a cada trot el bessó esquerre hem punxava i al forçar la cama dreta vaig començar també a tenir punxades al bessó dret. Vaig decidir caminar i la gent em va començar a avançar, hem moria de ràbia per dins, hem sentia bé mentalment però les cames estaven per tallar-les. En resum, baixada depriment, molt lenta, gent avançant-me constantment, però amb l'objectiu clar d'arribar fins i tot a rossegons. Els darrers quilòmetres ja no podia ni caminar ràpid, tenia rampes fins i tot al “fistro duodenal”, i la gent avançant-me... En alguns moments pensava que hem quedaria clavat sense poder-me moure però “algo” m'empentava cap la arribada. A les 14:02 arribava a la meta, m'hagués agradat poder entrar corrent, amb Bernat i la Emma, però va estar impossible. Ni els crits dels meus hem van poder fer córrer. Però vaig arribar. Sentiment agredolç, però “Volveré...”

Benja


La crònica de la "Crack"
Aquest diumenge, 31 de gener, va celebrar-se la primera prova de la temporada del Trofeu Pam i Toc, que aquest any incorpora Benifallet al circuit.
De Xerta hi participàvem en Benja que s’estrenava a la competició, en Gustavo que tornava oficialment “a les muntanyes”, i els regulars de sempre, en Robert, el Karim i jo. Els xertolins que feien la marxa eren en Dani i el Jaume.
El repte consistia en la superació d’una distància de 25,3km i també en adaptar-se a un terreny variat, força tècnic i exigent amb barrancs, crestes i senderes pedregoses. A més, ens esperava un més que notable desnivell de 1418m del que calia destacar unes pujades llargues i “trencacames” els primers 15km i unes baixades amb molt pendent i pedra els darrers 10km.
Majoritàriament, vaig córrer amb bones sensacions. Només, als primers km em vaig torçar tant el turmell esquerre com el dret un parell de vegades... El moment més difícil per mi va ser el primer tram de baixada per la cresta. No tenia cap corredor a la vista i no veia clarament per on anava el recorregut, sobretot perquè havia de fixar-me on ficava els peus i al mateix temps buscar les cintes indicatives.
La meteorologia va ser favorable durant gran part de la jornada, amb solet, sense vent i una temperatura molt agradable, tot i que al cim de “La Creu de Santos”, la cosa va canviar. Allà dalt feia un aire força fresc i vam acabar corrent entre flocs de neu!.
Preocupada per aquesta gelor al cap, vaig ficar el buff al front com a protecció i vaig continuar baixant com podia.
De tornada al poble, després dels “enhorabonesperhaveracabatlacursa”, i una dutxa refrescant, ens esperava una escudella deliciosa elaborada per les “dones meravelles” del poble. Naturalment, tots acabàrem tastant els famosos pastissets de Benifallet!!

Ragna

Temps:
  • Benja: 4:32:22
  • Gustavo: 4:02:32
  • Karim: 3h50m46s
  • Ragna: 3h12m53s, 1a class. femenina absolut
  • Robert: abandona

dimecres, 20 de gener de 2010

Rasquera - Tortosa: Ja comença la temporada 2010!

Aquest cap de setmana en Gustavo, en Robert, en Sergi i jo hem fet la travessa llegendària de Rasquera a Tortosa per la serra de Cardó. Ens acompanyaren un grup d’unes 35 persones de diversos clubs, fent reagrupaments per no perdre’ns de vista durant massa temps. Per part meva, quina il•lusió de poder anar junts amb els companys tota la ruta! Tan diferent de les curses competitives on tothom agafa el seu propi ritme i la gent es dispara ja durant els primers kilòmetres. En canvi, aquest diumenge anàvem en ritme xino-xano, al menys fins a l’esmorzar, tot xerrant, fent fotos, carregant bateries amb vistes precioses o jugant amb la neu que restava en alguns indrets ombrívols.

A les primeres pujades ens va quedar clar el perquè del consell de posar-nos pantalons llargs i vells: hi havia PUNXES a tot arreu! I durant la segona part en trobarem més, d’arbusts punxeguts.
En quant a l’altimetria que esperàvem, res de “poc desnivell”! Hi havia pujades fortes que havíem de superar per arribar al cim més alt de la ruta, el Creu de Santo.
Allà es van obrir les motxilles i cadascú treia l’entrepà, barretes, fruits secs, etc.
Qui tenia més roba se la posava tota perquè feia molt vent en aquest punt.
Calculàvem que estàvem a la meitat del camí en temps, però, en kilòmetres, ni havíem arribat a una tercera part, després de les tres hores que havíem fet.
Així doncs, recarregats d’energia varem començar el segon trajecte de la travessa. Ara ens esperaven més baixades, alguna força tècnica i molt pedregosa! Els kilòmetres anaven volant, semblava. Tot i així, al final del tram de pista on varem fer un reagrupament de cares cansades, els rellotges indicaven aprox. 18km, o sia, ens en quedaven encara 16 més!!!
Als molins de vent deixarem enrere les senderes i el paisatge silvestre. Aquí, amb moltes ganes d’arribar i menjar paella, el qui podia encara, ho donava tot per superar aquest últim tram d’asfalt. I així arribarem. Feliços, contents, cansats i amb puntades vermells a les cames.
Quin començament més xulo del 2010!

Ragna

Més info i fotos al bloc de la UEC Tortosa

diumenge, 10 de gener de 2010

Caminades Blanques

Després de la nevada del divendres, el dissabte cap allà les 10 del matí Jaume i jo em agafat el cotxe amb la intenció d'anar fins al lago i fer una caminadeta.
Uns metres abans d'arribar-hi just abans del retòl de Parc Natural em hagut d'aparcar ja que no ens fiabem de l'estat del ferm, estava tot gelat. Allà a començat la nostra caminada blanca.
Ens em dirigit cap al Lago i d'allà em anat cap al pi del Perilló, durant aquest tram ens em quedat alucinats de la mega bassa que han fet a la finca d'ossera, quina animalada estes obres!!!.
Un cop al Pi em fet les fotos de rigor i em anat cap a la Font de Perera, on el raig de sortida estava tot gelat i d'allà em agafat la sendera que fa cap a la Font Nova on em disfrutat com a xiquets. Aquesta sendera no hi havia pasat ningú encara després de la nevada i a trams ens enfonsavem gairebé fins al genoll. Hi havia llocs que degut a la neu acumulada s'ens feia dificil seguir la sendera, però la intuició i les petjades d'una cabreta ens han guiat. un cop arribats al piló em baixat cap a la font, però abans d'arribar-hi em trencat a la dreta per anar a veure el refugi nevat, allà em fet fotos i em baixat per la sendera cap a la Font Nova. Este tram ja estava xafat per valents que han anat cap a la Moleta.
Un cop a la Font Nova em descansat uns minutets i hem emprès camí avall fins al cotxe per tornar cap a casa.
Totes les fotos

Dani



Avui diumenge, ens hem adjuntat Arcadi, Benja, Jordi, Robert i Karim i hem anat a xafar neu verge. Hem deixat el cotxe a la Bassa d'Ossera, allí es preparaven molts grups per assaltar la Moleta. Natros hem pujat al Piló per la sendera de la Cursa de Xerta, i d'allí hem fet el recorregut complet: Plans de Rambla, Vall d'Infern, Ombries de Paüls, Coscollosa, Moleta, Font Nova i Bassa d'Ossera.
Hem trobat moltíssima neu a tot arreu i hem disfrutat com a "camells".

Les fotos de Benja i Jordi
Les meves fotos al Picasa

Karim
Subscriure's als missatges (Atom)