Mentre anava en cotxe a
Tarragona se'm feia estrany anar tot sol a una cursa ( ni
Karim, ni
Robert, ni
Samu, ni ...). Per sort, però, a la capital m'esperava mon cosí
Oriolet.
I ja ens veieu a tots dos, que dels 2 el que té més experiència en això de les “mitges” sóc jo (i només he anat a
la de Jesús!!), en pantalonets curts i envoltats de molts i moltes corredores trotant i fent estiraments (quina gentada!! xeic, xeic, o fer esport està de moda o avui els han soltat a tots alhora!).
Això sí, de calentament, entre pitos i flautes, nosaltres no en vam fer; es que feia molt temps que no ens parlàvem i ja se sap...
O sigui que quan van
donar la sortida estàvem situats al final de la cursa, xerra que xerra i no ens vam adonar de que ja havia començat fins gairebé 2 minuts més tard.
A partir d'aquí, vam seguir xerrant i trotant molt suau (bàsicament perquè de tanta gent com hi havia quasi no et podies moure...).
Que si “mira la Rambla”, que si “quanta gent”, que si “
mira quines malles més xules que porta aquella xica (i que bé que li queden, ostic!), que si “mira el balcó”... fins que vam arribar a l'alçada del polígon i (com que ja ens ho havíem dit tot) vam decidir concentrar-nos i començar a córrer de debò.
A partir d'aquí va començar la nostra mitja. Cara de felicitat i tira milles.
Quina xalera anar passant els corredors, ara un, ara un grupet, ara un que sembla que no li ha agradat que el passem i intenta aguantar el ritme... i quasi sense adonar-se ens plantem direcció al far, ara anem, ara tornem, d'allí cap a la platja i d'allà cap al
Serrallo i cap a
l'arribada.
Una cursa corredora corredora, vaja.
Només una crítica: a cada avituallament que passava em desesperava una mica més buscant alguna cosa sòlida, com codonyat, o fruita o ... (només hi havia aigua, xeic los de la capital!!). Per tota la resta, la mar de bé.
Ah! Primera mitja marató de l'
Oriolet : 1'47'15” Molt bé, artista!!
Jordi
