dijous, 25 de setembre de 2008

Matagalls - Montserrat '08

Lo cap de setmana passat tornava a tocar una sortida d'aquelles grosses, de les que et deixen tocadet tocadet. Damunt, la logística per qui viu per "les barcelones" esta molt bé, però pels oblidats del sud pos "busca't la vida!". I així ho vam fer.
2h de cotxe fins Monistrol, mos recull Oriol per 1h més fins l'Hospitalet, 30min de metro fins Joanic, 45min d'espera per pujar al bus, 1h30 de bus fins Coll Formic, 30min de cua per recollir dorsal, samarreta i material i per últim 1h30 d'espera fins la sortida.
Vaja, que a les 18h30 ja estavem cansats de tot però amb tantes ganes d'emprendre la marxa que Fran es va posar al davant i mos va ficar un ritme que no podiem ni parlar, fins i tot no podiem ni comptar la gent que avançavem.

En principi, i segons el perfil de la marxa, el primer tram fins Aiguafreda (16Qm. aprox.) era tot planet i baixada i l'haviem de fer trotant per arribar abans de la nit. Pos res, un munt de pujadetes, suaus però trencadores, damunt el temps estava super embolicat i se mos va fer de nit abans d'hora. Vam cruzar el poble i mos vam enfilar amunt per la 1a pujada de categoria. Fran continuava imprimint un ritme frenètic només seguit per Carlos; Ernesto, Oriol i jo mos vam quedar una mica atras (a mi me feia parlar lo turmell dret i vaig haver de parar un parell de vegades a destensar los cordons de les bambes) i així vam poder gaudir de les vistes nocturnes de la vall amb totes les llumetes dels frontals davant i darrera nostre. Per fí al cap de 3 hores arribavem al 1r avituallament, quin munt de "fato" i de gent! Espenteta per aquí, cop de cul per allà i vam carregar de bocates, brou, fruita, galletes, aigua, etc.

10-15min de parada i tornavem a emprendre la marxa amb menys alegria esta vegada, a mi me feien mal les cames i els peus, sort que només hi havia 10 Qm. fins el pròxim avituallament. Puja, baixa, puja i en 2 hores (ja eren les 23h30), mos plantavem al Qm. 31 i tornavem a carregar menjar i aigua. 20min (canvi de calcetins i trucada a l'estimada inclosos) i a tornar-hi que encara mos faltava troç per patir. Com que la sendera planejava mos vam engantxar a un grup de "Kamacus", res millor per fer pujar l'adrenalina... Fran estava "negre" com la nit... "Mireu, mireu las llumetas!" "ooooooh kamacu!" uf uf, sort que la sendera es va tornar a empinar i ens vam poder allunyar dels nostres companys de fatiga. A partir d'aquest moment, els problemes físics van començar a mermar el nostre grup: Oriol tenia problemes de panxa i havia de "descarregar", a Fran li començava a fer mal lo genoll, Ernesto no s'acabava de trobar fi i continuava en los meus dolors als peus (ara ja em començaven a sortir bombolletes als talons). Així les coses Carlos i jo mos vam distanciar una mica i vam arribar al punt crític de la marxa (Sant Llorenç Savall - Qm. 45) a les 2h10 on teniem previst fer un gran avituallament de 30min.

Al cap de 10min van arribar quasi juntets Ernesto, Fran i Oriol. Fran se'n va anar directament a l'ambulància que li miren lo genoll, Ernesto ja parlava d'abandonar i Oriol, que ja feia millor cara després de deixar els seus problemes "al monte", estava decidit a acabar la marxa com sigui. Al final vam arrencar tots junts però Ernesto i Oriol ja portaven un altre ritme i es van quedar enrera. Al cap d'una estona mos comença a ploure, suaument però plovia prou com per que la majoria de corredors (menys jo que tenia molta calor) fessin una parada tècnica per posar-se el xubasquero. Aquest tram era molt perdedor, primer per dins d'un barranc i després, a la següent pujada, la sendera semblava que desapareixia a troços; Sort que hi havia molta gent i t'ajuda a guiar-te. Vam poder anar grupats els 3, Carlos, Fran i jo fins un parell de Qm. abans de l'avituallament on el 2n genoll de Fran va dir que prou...

A aquest avituallament hi havien donuts i cafè entre altres coses, que bons! Aprofito per curar-me les bombolletes, la del peu esquerre ja m'havia petat i llavors me vaig posar un parell de compeeds. A l'arribar la resta de la tropa, mos vam adonar que els ànims no estaven a tope, Ernesto estava decidit a abandonar (com que no necessitava els 2 punts per l'UTMB '09 li va agafar peresa) i Oriol a continuar, però poc a poc. Fran se n'havia tornat a l'ambulància per intentar recuperar els seus genolls (ell si que els volia los ditxosos punts!).

Total que Carlos i jo mos estavem gelant i vam decidir tirar endavant sense esperar-mos als altres; Despedida emotiva, mos vam desitjar molts ànims i vam quedar a Montserrat. Per tornar a calentar les cames la marxa continuava pels carrers d'una urbanització de Matadepera, vaya xaletots!!! Sense donar-mos compte, la carretera s'anava empinant amunt i amunt fins que es va acabar deixant pas a una pista que continuava pujant suaument, un goig per les nostres cames malmeses. Anaven passant los Qm. i les primera llum del dia feia aparició al moment que començavem la baixada a Vacarisses i Monistrol, quin espectacle! La sang se mos va començar a accelerar i vam baixar com a "fones" fent només mitja parada a l'últim avituallament i devorant los últims Qm. abans de la temuda pujada a Montserrat.

I tant temuda... pffffff per mi va ser el camí de la redempció, no podia ni parlar i això que em pensava (abans d'arribar-hi) que només amb les ganes d'acabar ho pujaria, pos "va a ser que no" me va dir la Moreneta, l'avituallament final i els 2 punts que em faltaven per l'UTMB '09 s'havien de merèixer. Així que em va vindre al cap la frase celebre de Marten: cap catxo i amunt. Des del darrere Carlos m'anava animant però jo no podia fer ni mig somriure, tot eren esglaons trencats i cap amunt... Fins que de repen ja van apareixer escales noves, i espectadors, i el telefèric, i muralles, i esglesies, i més gent, i la cremallera, i encara més gent aplaudint i les últimes escales per arribar a LA PLAÇA. Catifa vermella, obsequi i a "fotre-mos les botes" que teniem molta energia perduda, jeje.
Mos vam asseure a unes escales i vam anar menjant i bevent fins que va arribar l'Oriol quasi 1 hora més tard, després va aparèixer Ernesto, fresc com una rosa després d'haver descansat, i per últim Fran, caminant sobre les ròtules va fer cap de nou a l'ambulància. Vam estar xerrant un ratet i mon vam tornar cap a casa contant-mos les batalletes de sempre.
Com diria Carlos: ja en tenim una altra al sac! Mos veiem a Alcanar.

2 comentaris:

Jaume Tolosa ha dit...

Felicitats, una altra al sac, si senyor!!

Kaiko ha dit...

Gràcies Jaume,

Per cert, ja has tornat a entrenar?
Com estan els ànims?
Ens parlem.

Subscriure's als missatges (Atom)