dimarts, 30 de setembre de 2008

2a Pujada al Montsià (Alcanar)

Després de les curses d'Ultrafons i la seva preparació durant l'estiu, avui toca el retorn a les curses de muntanya amb distàncies i desnivells més humans.
Molt prompte pel matí, a les 6h30 encara ple de llaganyes, passo a buscar Jordi i Robert. Jordi està molt nerviós ja que és la seva 1a cursa en 3 anys i mos acribilla amb preguntes vàries, que si els avituallaments, que si el temps, que si les pujades, etc. Arribem a Alcanar, encara de nit, i fem cap a la Plaça de l'Ajutament a recollir els dorsals i fer temps fins l'hora de sortida. Les retrovalles i xerrades amb tota la família de corredors, que cada vegada és més nombrosa per cert, ajuden a fer més distrets aquests instants previs.

A la sortida mos col·loquem al darrera que les intencions són d'anar tranquilets, però claro, només començar Carlos i Robert acceleren i se'n van. Mos quedem Jordi i jo amb un grup de Caveros (Txuso entre altres) i l'autobús de la UEC Tortosa que s'intercanvien bromes i mos fan pixar de riure. Poc a poquet els anem distanciant i anem guanyant posicions al no amollar un ritmet suau però persistent al llarg de la pista.
Quan arribem al començament de la cresta mos trobem un tap d'uns quants corredors que, vista la dificultat tècnica del terreny, se'ns fa difícil avançar. Per això, quan aconsegueixo deixar aquesta gent enrera, Jordi és queda enganxat i no em pot seguir. Vaig fent el meu caminet, ara troto, ara camino, ara grimpo, ara baixo de cul, fins al peu de la famosa tartera que pujo amb prou facilitat darrera d'un grup de 3 que van un pèl més lents que jo.
Dalt a la Torreta del Montsià bec un got d'aigua, m'enduc un troç de plàtan i així aprofito per avançar uns quants corredors que bufen recuperant de LA pujada. Ara toca baixada llarga, troto a un ritme còmode però un pèl alt ja que penso que el podré aguantar durant 1 hora. Al cap de 15min. comencen a queixar-se les cames, 1r la dreta, després l'esquerra, però no les hi faig cas ja que tant al pirineu com a la Mm08 me feien molt més mal i van aguantar com a campiones. Continuo avançant gent i passant els quilòmetres fins arribar al penúltim avituallament, a 4Km. de l'arribada, aquí toca canvi respecte a l'any passat: en lloc de continuar baixant agafant una pista asfaltada, ens desviem per una sendera toboganera amb una 1a pujada curteta però intensa on el meu bessó dret diu prou i m'amenaça de pujar-me fins al coll si no afluixo. Pos així sigue, he caigut a la trampa, m'he confiat massa i no he aguantat la distància, però m'ho emprenc amb calma que, total, només queden 4Km. i estic molt content de com m'han respos les cames 1 setmana després de la Mm08. M'avancen alguns corredors, amb d'altres fem l'acordeó fins arribar a meta amb un temps de 3h47min, 40min menys que l'any passat!
A la mateixa línia d'arribada rebo els ànims de Gustavo que no ha pogut córrer ja que esta lesionat i les felicitacions de la Llúcia i Roc preguntant-me per Jordi. Les informo breument i me'n vaig a seure a la Plaça per recuperar i menjar.

Robert esta molt content perquè ha acabat només 1 minut darrera de Carlos (que encara que no ho vol reconèixer li ha pesat la Mm08) en 3h32min, millorant de 20min lo seu temps de l'any passat (després me dirà que a la seva edat no es pot millorar!) i Jordi, que crack! Pel seu retorn a les curses de muntanya ha fet ni més ni menys que 3h57min. Gran marca per un debut, segur que a partir d'ara anirà a més.
Pròxima parada: 12 d'octubre a Tivissa

Aquí podeu llegir la crònica dels Uekeros amb enllaç a les seves fotos

PD: lo diumenge que ve és celebra la Festa de la Bicicleta (de Arnes a Xerta), més informació al calendari d'activitats.

dijous, 25 de setembre de 2008

Matagalls - Montserrat '08

Lo cap de setmana passat tornava a tocar una sortida d'aquelles grosses, de les que et deixen tocadet tocadet. Damunt, la logística per qui viu per "les barcelones" esta molt bé, però pels oblidats del sud pos "busca't la vida!". I així ho vam fer.
2h de cotxe fins Monistrol, mos recull Oriol per 1h més fins l'Hospitalet, 30min de metro fins Joanic, 45min d'espera per pujar al bus, 1h30 de bus fins Coll Formic, 30min de cua per recollir dorsal, samarreta i material i per últim 1h30 d'espera fins la sortida.
Vaja, que a les 18h30 ja estavem cansats de tot però amb tantes ganes d'emprendre la marxa que Fran es va posar al davant i mos va ficar un ritme que no podiem ni parlar, fins i tot no podiem ni comptar la gent que avançavem.

En principi, i segons el perfil de la marxa, el primer tram fins Aiguafreda (16Qm. aprox.) era tot planet i baixada i l'haviem de fer trotant per arribar abans de la nit. Pos res, un munt de pujadetes, suaus però trencadores, damunt el temps estava super embolicat i se mos va fer de nit abans d'hora. Vam cruzar el poble i mos vam enfilar amunt per la 1a pujada de categoria. Fran continuava imprimint un ritme frenètic només seguit per Carlos; Ernesto, Oriol i jo mos vam quedar una mica atras (a mi me feia parlar lo turmell dret i vaig haver de parar un parell de vegades a destensar los cordons de les bambes) i així vam poder gaudir de les vistes nocturnes de la vall amb totes les llumetes dels frontals davant i darrera nostre. Per fí al cap de 3 hores arribavem al 1r avituallament, quin munt de "fato" i de gent! Espenteta per aquí, cop de cul per allà i vam carregar de bocates, brou, fruita, galletes, aigua, etc.

10-15min de parada i tornavem a emprendre la marxa amb menys alegria esta vegada, a mi me feien mal les cames i els peus, sort que només hi havia 10 Qm. fins el pròxim avituallament. Puja, baixa, puja i en 2 hores (ja eren les 23h30), mos plantavem al Qm. 31 i tornavem a carregar menjar i aigua. 20min (canvi de calcetins i trucada a l'estimada inclosos) i a tornar-hi que encara mos faltava troç per patir. Com que la sendera planejava mos vam engantxar a un grup de "Kamacus", res millor per fer pujar l'adrenalina... Fran estava "negre" com la nit... "Mireu, mireu las llumetas!" "ooooooh kamacu!" uf uf, sort que la sendera es va tornar a empinar i ens vam poder allunyar dels nostres companys de fatiga. A partir d'aquest moment, els problemes físics van començar a mermar el nostre grup: Oriol tenia problemes de panxa i havia de "descarregar", a Fran li començava a fer mal lo genoll, Ernesto no s'acabava de trobar fi i continuava en los meus dolors als peus (ara ja em començaven a sortir bombolletes als talons). Així les coses Carlos i jo mos vam distanciar una mica i vam arribar al punt crític de la marxa (Sant Llorenç Savall - Qm. 45) a les 2h10 on teniem previst fer un gran avituallament de 30min.

Al cap de 10min van arribar quasi juntets Ernesto, Fran i Oriol. Fran se'n va anar directament a l'ambulància que li miren lo genoll, Ernesto ja parlava d'abandonar i Oriol, que ja feia millor cara després de deixar els seus problemes "al monte", estava decidit a acabar la marxa com sigui. Al final vam arrencar tots junts però Ernesto i Oriol ja portaven un altre ritme i es van quedar enrera. Al cap d'una estona mos comença a ploure, suaument però plovia prou com per que la majoria de corredors (menys jo que tenia molta calor) fessin una parada tècnica per posar-se el xubasquero. Aquest tram era molt perdedor, primer per dins d'un barranc i després, a la següent pujada, la sendera semblava que desapareixia a troços; Sort que hi havia molta gent i t'ajuda a guiar-te. Vam poder anar grupats els 3, Carlos, Fran i jo fins un parell de Qm. abans de l'avituallament on el 2n genoll de Fran va dir que prou...

A aquest avituallament hi havien donuts i cafè entre altres coses, que bons! Aprofito per curar-me les bombolletes, la del peu esquerre ja m'havia petat i llavors me vaig posar un parell de compeeds. A l'arribar la resta de la tropa, mos vam adonar que els ànims no estaven a tope, Ernesto estava decidit a abandonar (com que no necessitava els 2 punts per l'UTMB '09 li va agafar peresa) i Oriol a continuar, però poc a poc. Fran se n'havia tornat a l'ambulància per intentar recuperar els seus genolls (ell si que els volia los ditxosos punts!).

Total que Carlos i jo mos estavem gelant i vam decidir tirar endavant sense esperar-mos als altres; Despedida emotiva, mos vam desitjar molts ànims i vam quedar a Montserrat. Per tornar a calentar les cames la marxa continuava pels carrers d'una urbanització de Matadepera, vaya xaletots!!! Sense donar-mos compte, la carretera s'anava empinant amunt i amunt fins que es va acabar deixant pas a una pista que continuava pujant suaument, un goig per les nostres cames malmeses. Anaven passant los Qm. i les primera llum del dia feia aparició al moment que començavem la baixada a Vacarisses i Monistrol, quin espectacle! La sang se mos va començar a accelerar i vam baixar com a "fones" fent només mitja parada a l'últim avituallament i devorant los últims Qm. abans de la temuda pujada a Montserrat.

I tant temuda... pffffff per mi va ser el camí de la redempció, no podia ni parlar i això que em pensava (abans d'arribar-hi) que només amb les ganes d'acabar ho pujaria, pos "va a ser que no" me va dir la Moreneta, l'avituallament final i els 2 punts que em faltaven per l'UTMB '09 s'havien de merèixer. Així que em va vindre al cap la frase celebre de Marten: cap catxo i amunt. Des del darrere Carlos m'anava animant però jo no podia fer ni mig somriure, tot eren esglaons trencats i cap amunt... Fins que de repen ja van apareixer escales noves, i espectadors, i el telefèric, i muralles, i esglesies, i més gent, i la cremallera, i encara més gent aplaudint i les últimes escales per arribar a LA PLAÇA. Catifa vermella, obsequi i a "fotre-mos les botes" que teniem molta energia perduda, jeje.
Mos vam asseure a unes escales i vam anar menjant i bevent fins que va arribar l'Oriol quasi 1 hora més tard, després va aparèixer Ernesto, fresc com una rosa després d'haver descansat, i per últim Fran, caminant sobre les ròtules va fer cap de nou a l'ambulància. Vam estar xerrant un ratet i mon vam tornar cap a casa contant-mos les batalletes de sempre.
Com diria Carlos: ja en tenim una altra al sac! Mos veiem a Alcanar.

dijous, 18 de setembre de 2008

Este finde: Matagalls - Montserrat

Este dissabte mon anem Carlos i jo (Karim) a fer la
Matagalls - Montserrat, cursa classificatòria per la UTMB '09.

Esta vegada apart de Fran (lo roquetero), també mos acompanyarà Ernesto (dels Reguers).

Seran 84 Qm. de no res amb quasi 6000m. de desnivell acumulat de pacotilla i tota la nit sense dormir.

Però bueno, esperem passar-mos ho bé i que la setmana que ve us ho puguem contar.

dimarts, 9 de setembre de 2008

La Diada

Algunes fotos de l'excursió a la Moleta i del dinar al Refugi

Com cada any, l'11 de setembre anem a penjar la senyera (per a mi serà el 1r, però la gent del CEX ja fa una pila d'anys que ho fan) a dalt de la Moleta.
Enguany hi haurà al menys 2 expedicions:
  • La oficial sortirà de la Plaça de Xerta a les 9h del matí en cotxes particulars cap a la Font Nova o directament al Refugi del CCEX. Allí deixaran els cotxes i pujaran a peu a la Moleta, penjada de senyera, esmorzaret (qui s'ho hagi portat), i cap al refugi a dinar (cadascú és porta el seu). El CCEX invitarà a begudes i pastes.
  • La no-oficial (o la dels "flipats") sortirem també de la Plaça (hora per decidir), però a peu. Pujarem per la font de Perera, Plans de Rambla, Vall d'infern i en funció del temps i de les ganes farem Ombries de Paüls i Coscollosa o directament a la Moleta per retrobar-mos amb l'expedició oficial.
    Actualització: Hem quedat a les 8h del matí a la Plaça i farem el recorregut de la Cursa de les Fonts: Coves d'en Castells, font de Bimboraig, font de Nadal, font de Perera, Plans de Rambla, Vall d'Infern, Ombries de Paüls, Coscollosa i Moleta on mos retrobarem amb l'expedició oficial.
  • La sub-oficial (o la dels "mig-flipats") faran el trasllat en cotxe hasta la Font Nova i s'adjuntaran en "los flipats" al piló.
Us hi esperem.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Le Grand Raid des Pyrénées 2008

Dimecres 27 d'agost, per fí ha arribat el gran dia, marxem cap a Saint-Lary per córrer el nostre gran objectiu de l'any: Le Grand Raid des Pyrénées. Sobre les 11h del matí arranquem des de Xerta, Tortosa i Roquetes Martí, Fran i jo amb les nostres respectives famílies. Arribats a l'hotel, quasi tota la gent que ens trobem fan cara de corredors, los nervis comencen a pujar...
Dijous 28, a les 8h del matí amb la excusa d'estirar les cames, ens allarguem al lloc de recollida de dorsals per veure-hi l'ambient: poble petit, poca gent. A la tarda los nervis de Martí afloren i hem d'abandonar les nostres famílies per anar a recollir el dorsal i passar el control del material (a Martí i a mi ens va tocar desfer tota la motxilla perquè la senyoreta no se'n fiava un pèl de natros!). A les 19h uns van a la Pasta-party del GRP i els altres van per lliure (millor que lo sopar que servien no era gaire copiós!). Però no us he comentat res de la samarreta de record... serà perquè més val no comentar res... A les 21h, tothom a la "Salle des Fêtes" per escoltar el briefing (que ha resultat ser la lectura del roadbook, sense interès) i a les 22h, per fi la sortida de l'Ultra. Ara si que el cor m'anava a 100, tenia pessigolleig a les cames, si no fos perquè no portava l'equipament me n'hagues anat en ells (també perquè potser no hagués aguantat 150Km, jejeje).
Bueno, van sortir tots sota una pluja d'aplausos i natros cap a l'hotel a intentar descansar una miqueta.
Divendres 29, ens trobem tots per esmorzar a l'hotel a les 7h, els nervis (i la son) es noten a les cares de tothom. Martí, ell, ja havia esmorzat. Me penso que a part del matalàs per dormir, s'ho havia endut tot de Tortosa (fins i tot les botelles d'aigua per carregar la Camelbak!!!). A les 7h30 fem cap a la plaça de Vieille-Aure per la sortida. No hi ha tanta gent com per l'Ultra, ne som uns 160 ansiosos per començar, per natros es com un bateig, la 1a vegada que recorrem aquesta distància.

A les 8h en punt es dona el tret de sortida, me noto l'adrenalina a dalt de tot, saludem als companys de Hiking Xerta (Dani i Jaume) que mos han vingut a despedir i arrenquem a córrer (perquè aquí tothom corre, hasta Martí i tot!). Arribem al poble veí de Vignec i desseguida deixem l'asfalt per camins que s'empinen de mala manera, ja estem a la primera pujada del dia: 1400m. desnivell en 11Km. quasi res! La meva tàctica esta clara, me poso a roda de Martí (que te experiència en estos trails). Veig que Fran fa com jo, però Carlos i Robert tenen formigueig a les cames i se'n van endavant. A mitant pujada, al pàrquing d’Espiaube, mos esperem veure el cotxe roig dels Hiking Xerta que havien de fer una caminadeta pel recorregut acompanyant-mos un ratet, però no està i jo li dic a Fran: “estos hauran vist la pendent i s’ho hauran repensat, igual mols troben més endavant”.
Després de 2h25min arribem (Fran i jo, Martí s'ha deixat anar fa una estoneta) al 1r avituallament on mos esperen Carlos i Robert. Els meus ulls repassen la taula amb el menjar un parell de vegades, quin munt de "fato". Menjo una mica, bec aigua en gas (lo menos 0,75L, la calor ja començava a apretar) i tornem a arrencar tots grupats (menys Martí que arriba a l'avituallament en aquest moment).

Baixem per una pista d'esquí i amollem les cames, una mica de trote suau que Robert i jo no aguantem molt de rato i deixem marxar Carlos i Fran. Després de la pista, agafem una sendera que voreja per la part alta el Lac d'Oule i s'embosca per remuntar fins la Hourquette Nère. Ja són més de les 12h i el sol apreta de valent, comencem una baixada tècnica d'uns 9Km. que mos ha de portar al 2n avituallament, però quan falten uns 3Km. hem de fer una aturada forçada per menjar alguna cosa i beure aigua fresqueta. Quan mos reincorporem, la sendera se transforma en pista i aprofitem per trotar hasta l'avituallament on mos esperaven Fran i Carlos (que feien una pinta, tots blancs de la crema solar, semblaven zombies!). No hi havia ni rastre de Dani i Jaume, estos hauran anat de compres per Saint-Lary... Mengem i bevem de valent, sobretot perquè ara ens toca un tram canyero: la pujada al Col de Sencours, 930m. de desnivell en 8Km. i a la 13h del migdia (això me recorda la Cursa del Llop, quina matada!).

Mos armem de valor i emprenem la pujada, suau al principi però constant, sense descansos. Abans d'arribar a mig camí m'haig d'assentar a prendre'm un gel, beure una mica d'Isostar i sobretot descansar. Carlos i Robert m'esperen, Fran, ell, només descansa 5min. i continua, no es pot permetre descansar més a perill de quedar-se clavat. Re-emprenem el camí, aviat Carlos i Robert se'n van, jo no vull seguir-los hi el ritme, m'haig de reservar que encara no hem arribat a mitja cursa! Ara la calor es insoportable, l'aire crema els pulmons, la vegetació ha desaparegut i tot es pedra i més pedra. Al davant tenim, que s'alça molt alt, el Pic du Midi de Bigorre amb el seu observatori. Per sort, ja arribo a l'avituallament, les cares de tothom són un poema, portem 38Km., mitja cursa, i més de 3000m. de desnivell positiu. Estem bastant tocats, Fran diu que no sap si quedar-se a La Mongie (següent parada) perquè a la última pujada li fa temor petar, Robert te temor que amb la nit i les baixades tècniques els seus genolls no aguantin, Carlos esta fort com un roure, i jo començo a notar la eufòria: que collons! Són les 16h30, com a molt tard estarem a La Mongie a les 18h30 i "només" mos quedaran 30Km. en 1000m. de desnivell positiu i tindrem més de 10h per fer-ho. Això ja esta fet! només cal dosificar l'esforç.

I així mon anem cap a baix al gran avituallament de La Mongie, comencem baixant molt forts, però hem de reduir el ritme que no estem per a moltes alegries menys Carlos que s’escapa poc a poc (amb quina facilitat es deixa anar sendera avall!!!). Patxin, patxan, salvem un parell de repetxons i ja tenim l’avituallament a vista! Quan mos falten uns 200m. Sentim un crit: “Visca Xerta!” al qual contestem desseguida: “Visca!”. Quin moment d’alegria! Havien vingut Dani, Jaume, Pepe (mun sogre) i Carles (lo fill de Martí) a rebre’ns a La Mongie. Mos rentem les cames, fem canvi de mitjons, de samarretes, descarreguem una mica de material, mengem, bevem i descansem. Robert s’apunta a un massatge curtet i tot.
Total, 1 hora de parada i un mal de cames a l’hora de re-emprendre la marxa. Ja són les 19h, calculem que podem arribar sobre les 2h del matí a Vieille-Aure, però hem d’apretar a la última gran pujada (950m. de desnivell) per arribar al Col de Bastanet de dia.

Després de les primeres rampes suaus, la sendera esdevé més tècnica i més empinada, a mi me costa avançar, los quadriceps me fan mal i haig de fer una parada abans d’hora per descansar. Els meus companys m’esperen, ja s’està fent fosc i hem de revisar el nostre objectiu: intentarem arribar al Refugi de Campana (Punt de control) abans de la nit i així “només” ens quedarà una última paret de 300m. de desnivell en 2Km. per pujar amb frontals. Però el refugi es fa derogar, quan mos pensem que arribem, la sendera se’n va cap a baix a vorejar un llac, molt bonic tot s’ha de dir, però quina tocada de moral!
Apretem les dents, mos concentrem sobre les passes que donem, hi ha molts blocs i l’entorcillada és fàcil, i arribem al refugi de nit, però sense haver encès les llums. Descansem, mos cobrim que comença a fer fred, mos avituallem i tornem a atacar la última rampa (aquesta vegada sí que sí). A pas de formiga, vaig jo davant perquè no s’escape ningú, anem pujant, seguint les cintes fosforites i les llumetes de la gent que va davant nostre. Quan l’altímetre de Carlos marca que ens falta 100m. de desnivell ens trobem una noia la mar de simpàtica que ens avisa de què ara mos toca una baixada complicada i poc marcada fins al Refugi de Bastan i que estem a unes 2 hores de l’últim avituallament del Col de Portet. Sorpresa general! Li pregunto: “i el Col de Bastanet?” i ella me contesta: “Estem al Col de Bastanet!” Alegria general, mos congratulem tots, ja hem arribat a dalt de tot, ara només mos falta baixar i baixar.

Emprenem la baixada carregats de moral, tanta que a un encreuament mos equivoquem, deixem el GR10 i anem a buscar una cinta llunyana i en poc sentit i quasi mos perdem. Centrem el cap, recuperem el GR10 i davallem pendent avall. Avancem un grup de corredors que descansen al costat de la sendera i se’ns ajunta un noi francès que havia fet el reconeixement del recorregut algunes vegades, fet que mos dóna confiança de no perdre’ns més perquè les marques estan molt espaiades i hi ha molts camins fets pel bestiar que marxen en totes direccions. Després d’un bon ratet de tobogans (puja i baixa suaus) arribem a l’últim avituallament al Col de Portet, a 11Km. de l’arribada. Descansem, mengem alguna cosa i bevem, estem contents però cansats a la vegada i les cames mos fan molt de mal però no podem estar massa rato parats, llavors tornem a arrencar en companyia del noi francès que mos explica batalles i desventures d’amics seus que havien pres part a l’Ultra de 150Km.
Fran, ell, ja tenia la sola de les bambes destroçada i lo cap li donava mil voltes, llavors decideix ficar-se l’MP3 per no haver d’escoltar la seva consciència. I així, xerrint xerrant, anem devorant los últims Km. a un ritme força alt. Anem veient com s’apropen les llums de Saint-Lary i de Vieille-Aure, però encara estem molt alts quan, de sobte, les marques fan un gir a la dreta i la sendera s’empina d’una manera molt vertical fins la població de Soulan. Los quadriceps me cremen, los talons pateixen, per sort la baixada és curta i aviat retrobem l’asfalt. Mos agafen una parella al trote i mos avancen, llavors Carlos se “pica” i proposa d’acabar natros també al trote, només mos queden 4Km. Agafem una gran bufada d’aire i comencem a trotar, pim pam pim pam, deixem tothom enrere i jo em trobo cada vegada millor (sembla mentira i tot, però la suau pendent me va de meravella) quan Fran se para, ja no pot més, llavors continuem caminant. La distància amb los nostres perseguidors es prou gran que no els tornem a veure fins l’entrada del poble on tornem a trotar per entrar tots junts a l’arribada. Tornem a sentir els crits de “Visca Xerta!” acompanyats esta vegada de “Visca Roquetes!”, els nostres amics Dani, Jaume i Carles havien vinguts a esperar-mos a l’arribada.

Així, a les 2h34 del matí, i després de 18h34min, completem el nostre primer Ultra Trail. Ara ja podem descansar... parlant amb l’organitzador me comenta que per ara ja hi ha 150 abandons al Trail de 150Km. una carnisseria, se’l veu preocupat, però és normal, és la primera edició i molta gent la va subestimar. Realment havia sigut molt dur, sobretot per la calor i per la tecnicitat de les senderes pirenaiques.
Mos informem de la situació de Martí i mos diuen que l’esperen sobre les 4h del matí. Al final arribarà quasi a les 5h, després d’haver caminat unes 6 hores en solitari de nit. Que valent Mr. Marten!
Aquella nit, ni Fran, ni Carlos ni Robert van poder dormir, entre els nervis i el mal de cames. Jo, després de molt voltar i revoltar, me vaig adormir unes hores fins que la gana em va treure del llit per anar a esmorzar.
Ara tinc un munt de bons records al cap i moltes ganes de tornar-hi, però a Chamonix si pot ser, i a l’UTMB!

Salut, Courage i Cames!

Les fotos per il·lustrar la crònica són una gentilesa de Hikingxerta.com
Subscriure's als missatges (Atom)