Le Grand Raid des Pyrénées 2008

Dimecres 27 d'agost, per fí ha arribat el gran dia, marxem cap a Saint-Lary per córrer el nostre gran objectiu de l'any: Le Grand Raid des Pyrénées. Sobre les 11h del matí arranquem des de Xerta, Tortosa i Roquetes Martí, Fran i jo amb les nostres respectives famílies. Arribats a l'hotel, quasi tota la gent que ens trobem fan cara de corredors, los nervis comencen a pujar...
Dijous 28, a les 8h del matí amb la excusa d'estirar les cames, ens allarguem al lloc de recollida de dorsals per veure-hi l'ambient: poble petit, poca gent. A la tarda los nervis de Martí afloren i hem d'abandonar les nostres famílies per anar a recollir el dorsal i passar el control del material (a Martí i a mi ens va tocar desfer tota la motxilla perquè la senyoreta no se'n fiava un pèl de natros!). A les 19h uns van a la Pasta-party del GRP i els altres van per lliure (millor que lo sopar que servien no era gaire copiós!). Però no us he comentat res de la samarreta de record... serà perquè més val no comentar res... A les 21h, tothom a la "Salle des Fêtes" per escoltar el briefing (que ha resultat ser la lectura del roadbook, sense interès) i a les 22h, per fi la sortida de l'Ultra. Ara si que el cor m'anava a 100, tenia pessigolleig a les cames, si no fos perquè no portava l'equipament me n'hagues anat en ells (també perquè potser no hagués aguantat 150Km, jejeje).
Bueno, van sortir tots sota una pluja d'aplausos i natros cap a l'hotel a intentar descansar una miqueta.
Divendres 29, ens trobem tots per esmorzar a l'hotel a les 7h, els nervis (i la son) es noten a les cares de tothom. Martí, ell, ja havia esmorzat. Me penso que a part del matalàs per dormir, s'ho havia endut tot de Tortosa (fins i tot les botelles d'aigua per carregar la Camelbak!!!). A les 7h30 fem cap a la plaça de Vieille-Aure per la sortida. No hi ha tanta gent com per l'Ultra, ne som uns 160 ansiosos per començar, per natros es com un bateig, la 1a vegada que recorrem aquesta distància.

A les 8h en punt es dona el tret de sortida, me noto l'adrenalina a dalt de tot, saludem als companys de Hiking Xerta (Dani i Jaume) que mos han vingut a despedir i arrenquem a córrer (perquè aquí tothom corre, hasta Martí i tot!). Arribem al poble veí de Vignec i desseguida deixem l'asfalt per camins que s'empinen de mala manera, ja estem a la primera pujada del dia: 1400m. desnivell en 11Km. quasi res! La meva tàctica esta clara, me poso a roda de Martí (que te experiència en estos trails). Veig que Fran fa com jo, però Carlos i Robert tenen formigueig a les cames i se'n van endavant. A mitant pujada, al pàrquing d’Espiaube, mos esperem veure el cotxe roig dels Hiking Xerta que havien de fer una caminadeta pel recorregut acompanyant-mos un ratet, però no està i jo li dic a Fran: “estos hauran vist la pendent i s’ho hauran repensat, igual mols troben més endavant”.
Després de 2h25min arribem (Fran i jo, Martí s'ha deixat anar fa una estoneta) al 1r avituallament on mos esperen Carlos i Robert. Els meus ulls repassen la taula amb el menjar un parell de vegades, quin munt de "fato". Menjo una mica, bec aigua en gas (lo menos 0,75L, la calor ja començava a apretar) i tornem a arrencar tots grupats (menys Martí que arriba a l'avituallament en aquest moment).

Baixem per una pista d'esquí i amollem les cames, una mica de trote suau que Robert i jo no aguantem molt de rato i deixem marxar Carlos i Fran. Després de la pista, agafem una sendera que voreja per la part alta el Lac d'Oule i s'embosca per remuntar fins la Hourquette Nère. Ja són més de les 12h i el sol apreta de valent, comencem una baixada tècnica d'uns 9Km. que mos ha de portar al 2n avituallament, però quan falten uns 3Km. hem de fer una aturada forçada per menjar alguna cosa i beure aigua fresqueta. Quan mos reincorporem, la sendera se transforma en pista i aprofitem per trotar hasta l'avituallament on mos esperaven Fran i Carlos (que feien una pinta, tots blancs de la crema solar, semblaven zombies!). No hi havia ni rastre de Dani i Jaume, estos hauran anat de compres per Saint-Lary... Mengem i bevem de valent, sobretot perquè ara ens toca un tram canyero: la pujada al Col de Sencours, 930m. de desnivell en 8Km. i a la 13h del migdia (això me recorda la Cursa del Llop, quina matada!).

Mos armem de valor i emprenem la pujada, suau al principi però constant, sense descansos. Abans d'arribar a mig camí m'haig d'assentar a prendre'm un gel, beure una mica d'Isostar i sobretot descansar. Carlos i Robert m'esperen, Fran, ell, només descansa 5min. i continua, no es pot permetre descansar més a perill de quedar-se clavat. Re-emprenem el camí, aviat Carlos i Robert se'n van, jo no vull seguir-los hi el ritme, m'haig de reservar que encara no hem arribat a mitja cursa! Ara la calor es insoportable, l'aire crema els pulmons, la vegetació ha desaparegut i tot es pedra i més pedra. Al davant tenim, que s'alça molt alt, el Pic du Midi de Bigorre amb el seu observatori. Per sort, ja arribo a l'avituallament, les cares de tothom són un poema, portem 38Km., mitja cursa, i més de 3000m. de desnivell positiu. Estem bastant tocats, Fran diu que no sap si quedar-se a La Mongie (següent parada) perquè a la última pujada li fa temor petar, Robert te temor que amb la nit i les baixades tècniques els seus genolls no aguantin, Carlos esta fort com un roure, i jo començo a notar la eufòria: que collons! Són les 16h30, com a molt tard estarem a La Mongie a les 18h30 i "només" mos quedaran 30Km. en 1000m. de desnivell positiu i tindrem més de 10h per fer-ho. Això ja esta fet! només cal dosificar l'esforç.

I així mon anem cap a baix al gran avituallament de La Mongie, comencem baixant molt forts, però hem de reduir el ritme que no estem per a moltes alegries menys Carlos que s’escapa poc a poc (amb quina facilitat es deixa anar sendera avall!!!). Patxin, patxan, salvem un parell de repetxons i ja tenim l’avituallament a vista! Quan mos falten uns 200m. Sentim un crit: “Visca Xerta!” al qual contestem desseguida: “Visca!”. Quin moment d’alegria! Havien vingut Dani, Jaume, Pepe (mun sogre) i Carles (lo fill de Martí) a rebre’ns a La Mongie. Mos rentem les cames, fem canvi de mitjons, de samarretes, descarreguem una mica de material, mengem, bevem i descansem. Robert s’apunta a un massatge curtet i tot.
Total, 1 hora de parada i un mal de cames a l’hora de re-emprendre la marxa. Ja són les 19h, calculem que podem arribar sobre les 2h del matí a Vieille-Aure, però hem d’apretar a la última gran pujada (950m. de desnivell) per arribar al Col de Bastanet de dia.

Després de les primeres rampes suaus, la sendera esdevé més tècnica i més empinada, a mi me costa avançar, los quadriceps me fan mal i haig de fer una parada abans d’hora per descansar. Els meus companys m’esperen, ja s’està fent fosc i hem de revisar el nostre objectiu: intentarem arribar al Refugi de Campana (Punt de control) abans de la nit i així “només” ens quedarà una última paret de 300m. de desnivell en 2Km. per pujar amb frontals. Però el refugi es fa derogar, quan mos pensem que arribem, la sendera se’n va cap a baix a vorejar un llac, molt bonic tot s’ha de dir, però quina tocada de moral!
Apretem les dents, mos concentrem sobre les passes que donem, hi ha molts blocs i l’entorcillada és fàcil, i arribem al refugi de nit, però sense haver encès les llums. Descansem, mos cobrim que comença a fer fred, mos avituallem i tornem a atacar la última rampa (aquesta vegada sí que sí). A pas de formiga, vaig jo davant perquè no s’escape ningú, anem pujant, seguint les cintes fosforites i les llumetes de la gent que va davant nostre. Quan l’altímetre de Carlos marca que ens falta 100m. de desnivell ens trobem una noia la mar de simpàtica que ens avisa de què ara mos toca una baixada complicada i poc marcada fins al Refugi de Bastan i que estem a unes 2 hores de l’últim avituallament del Col de Portet. Sorpresa general! Li pregunto: “i el Col de Bastanet?” i ella me contesta: “Estem al Col de Bastanet!” Alegria general, mos congratulem tots, ja hem arribat a dalt de tot, ara només mos falta baixar i baixar.

Emprenem la baixada carregats de moral, tanta que a un encreuament mos equivoquem, deixem el GR10 i anem a buscar una cinta llunyana i en poc sentit i quasi mos perdem. Centrem el cap, recuperem el GR10 i davallem pendent avall. Avancem un grup de corredors que descansen al costat de la sendera i se’ns ajunta un noi francès que havia fet el reconeixement del recorregut algunes vegades, fet que mos dóna confiança de no perdre’ns més perquè les marques estan molt espaiades i hi ha molts camins fets pel bestiar que marxen en totes direccions. Després d’un bon ratet de tobogans (puja i baixa suaus) arribem a l’últim avituallament al Col de Portet, a 11Km. de l’arribada. Descansem, mengem alguna cosa i bevem, estem contents però cansats a la vegada i les cames mos fan molt de mal però no podem estar massa rato parats, llavors tornem a arrencar en companyia del noi francès que mos explica batalles i desventures d’amics seus que havien pres part a l’Ultra de 150Km.
Fran, ell, ja tenia la sola de les bambes destroçada i lo cap li donava mil voltes, llavors decideix ficar-se l’MP3 per no haver d’escoltar la seva consciència. I així, xerrint xerrant, anem devorant los últims Km. a un ritme força alt. Anem veient com s’apropen les llums de Saint-Lary i de Vieille-Aure, però encara estem molt alts quan, de sobte, les marques fan un gir a la dreta i la sendera s’empina d’una manera molt vertical fins la població de Soulan. Los quadriceps me cremen, los talons pateixen, per sort la baixada és curta i aviat retrobem l’asfalt. Mos agafen una parella al trote i mos avancen, llavors Carlos se “pica” i proposa d’acabar natros també al trote, només mos queden 4Km. Agafem una gran bufada d’aire i comencem a trotar, pim pam pim pam, deixem tothom enrere i jo em trobo cada vegada millor (sembla mentira i tot, però la suau pendent me va de meravella) quan Fran se para, ja no pot més, llavors continuem caminant. La distància amb los nostres perseguidors es prou gran que no els tornem a veure fins l’entrada del poble on tornem a trotar per entrar tots junts a l’arribada. Tornem a sentir els crits de “Visca Xerta!” acompanyats esta vegada de “Visca Roquetes!”, els nostres amics Dani, Jaume i Carles havien vinguts a esperar-mos a l’arribada.

Així, a les 2h34 del matí, i després de 18h34min, completem el nostre primer Ultra Trail. Ara ja podem descansar... parlant amb l’organitzador me comenta que per ara ja hi ha 150 abandons al Trail de 150Km. una carnisseria, se’l veu preocupat, però és normal, és la primera edició i molta gent la va subestimar. Realment havia sigut molt dur, sobretot per la calor i per la tecnicitat de les senderes pirenaiques.
Mos informem de la situació de Martí i mos diuen que l’esperen sobre les 4h del matí. Al final arribarà quasi a les 5h, després d’haver caminat unes 6 hores en solitari de nit. Que valent Mr. Marten!
Aquella nit, ni Fran, ni Carlos ni Robert van poder dormir, entre els nervis i el mal de cames. Jo, després de molt voltar i revoltar, me vaig adormir unes hores fins que la gana em va treure del llit per anar a esmorzar.
Ara tinc un munt de bons records al cap i moltes ganes de tornar-hi, però a Chamonix si pot ser, i a l’UTMB!

Salut, Courage i Cames!

Les fotos per il·lustrar la crònica són una gentilesa de Hikingxerta.com