El diumenge, dia 7 de novembre, vaig anar a córrer per Montserrat, les muntanyes amb més simbologia de la identitat cultural catalana. Per a mi, va ser un viatge interessant i una carrera meravellosa. Teníem festes al meu poble, i em pensava que la gresca no em deixaria dormir, però com quasi sempre, vaig poder desconnectar del tot i dormir unes 7 hores abans d’aixecar-me d’hora al matí per emprendre el viatge cap al Monistrol.
El termòmetre enregistrava uns 9ºC i vaig dubtar de quina samarreta posar-me, una amb màniga llarga o la meva samarreta preferida del C.E. Xerta de màniga curta. Al final, després d’haver-me escalfat, vaig optar per mànigues curtes i resultà bona decisió, tant pel bon “comportament” del temps com pels ànims dels espectadors que cridaven alegrement… vinga Xerta!! ànims xertolina!!
La cursa en si constituïa d’una pujada fins el cim de Sant Jeroni (1237) i la subseqüent baixada cap al punt de l’inici. La sortida femenina es va realitzar a les 9:15h i ràpidament es formà un grup d’aproximadament 8 noies que lideraven els primers 5-6km. Al trobar una pista més planera la colla es va dissoldre i jo aconseguí la posició davantera. Quan tornàvem a ascendir, sentia com s’apropava una altra corredora, l’Ester Hernández, que finalment m’avançà en la Canal de Sant Jeroni. Allà, jo anava perduda entre les roques i ella em va indicar amablement per on s’havia d’anar.
Dalt del cim hi va haver aproximadament 1min. de diferència entre les dues, i ens vam saludar ràpidament, ja que la primera part del descens anava per les mateixes escales per on s’havia de pujar.
D’aquesta manera vaig començar la baixada una mica confosa, sense estar molt segura del recorregut, alhora que veia els primers homes que ja pujaven les escales per coronar el cim.
La davallada era bonica, corredora amb algun tram una mica més tècnic, però sobretot llarga. Estava animada i em quedaven forces per poder avançar bé, però se m’anava afluixant la concentració i no vaig adonar-me que tenia l’Ester en vista…
Això va fer que ni tan sols em plantegés l’idea de demanar més del meu cos i donar més guerra, cosa la qual sí hauria volgut fer si la hagués reconegut.
De totes maneres, vaig quedar molt contenta amb la segona classificació i el temps que vaig marcar.
Finalment, i sens dubte podria fer una llista més llarga, voldria donar-les les gràcies especialment al Karim, al Kiko i al “Koanito” pels seus ànims i entusiasme.
