Cròniques de les 2 últimes setmanes

Feia unes setmanes que no teníem noticies dels corredors xertolins a la web, però això no significa que no hàgim fet res…

A part dels entrenaments habituals individualment o col•lectivament, varem fer la cursa de Miravet, seguida per la cursa i canicross Les II Torres a Campredó.
A continuació vull contar-vos les meves experiències d’aquestes dues competicions i mencionar l’entrenament d’ahir:

2a Cursa de la Cameta Coixa (Miravet)

Bé, La Cameta Coixa va ser una cursa especial. La Nienke, la meva germana i el seu company “l’esprínter” havien vingut d’Amsterdam i s’havia animat a participar en la cursa. Les seves disciplines són 800m i 1500m, i la cursa seria una cosa completament nova per a ell, la qual no podia preparar com cal (ens farien falta unes muntanyes a Holanda…). Així, que l’únic que va fer va ser augmentar la distància dels seus entrenaments previs.
Sortirem junts i de seguida va desaparèixer entre la multitud de corredors fins trobar un bon lloc com a setzè participant.
La primera part del recorregut era molt corredora i el Maarten va trobar-se bé aguantant el ritme dels altres. Més concretament, als trams més planers ell avançava la gent i a la inversa, a les pujades i baixades perdia posicions.
Jo, mentrestant, anava fent amb ganes, però amb les cames una mica cansades. Els altres corredors de Xerta eren el Karim, Sam, Benja, Dani, Arcadi, Sergi i Enric tots corrent a bon ritme.
La segona part era molt més muntanyosa. Hi havia pujades i baixades força tècniques que em feien oblidar el cansament de les cames i m’animaven a córrer, saltar i volar més lleugerament. El meu cunyat, en canvi, tenia més dificultats de recórrer aquest paratge i li van avançar diversos participants fins que a la penúltima pujada el vaig tenir davant meu. Ens vam saludar, i seguirem com podíem fins que va tornar a desaparèixer de la meva vista. Ara faltava només l’última pujada forta cap al castell i el descens fins al poble per arribar a la meta. Allà em vaig retrobar amb el Maarten, que havia arribat quinze segons abans, i poc després amb en Sam seguit pels altres corredors del C.E.X.
L’esmorzar va ser molt bo amb un caldo calentet i les copes van ser originals: una escultura ceràmica per cada classificat/da.

1a Cursa de les II Torres (Campredó)

El diumenge dia 7 de març tenia lloc la Cursa de les II Torres a Campredó. Hi participaven en Robert, Karim i Sam. També hi havia l’opció de fer un canicross o la marxa. Jo vaig optar per la primera d’aquestes dues disciplines. M’havien deixat un gos, en “Barny”, un ca sense experiència en aquest tipus de cursa però en molt bona forma física. Durant les setmanes anteriors al canicross vaig practicar amb ell i encara que no aconseguí que m’estirés de la corda, va entendre que sempre havia de córrer davant meu en un bon trot o galop.
Al dia del seu debut com a “mushing dog” havíem d’esperar com reaccionaria davant els altres gossos, la gent i el ambient en general, doncs –en general- es un animal força tímid. Estava neguitosa per ell, quasi m’esperava que no passés el control veterinari per no trobar el xip o qualsevol imprevist d’última hora, però tot va anar bé i just abans de la sortida el Barny va animar-se i es va posar en posició d’atac, com un gat abans de saltar. Un gest preciós de veure, que demostrava les ganes de córrer de l’animal.
El recorregut era corredor, però també hi havia pendents inclinats i trams més aviat tècnics, amb un túnel, on s’havia de saltar un bon metre per entrar-hi, inclòs. Notava que en les pistes els gossos més experts ajudaven els seus amos tirant-los endavant i cap amunt. En canvi, per les senderes el Barny que és un gos molt àgil anava amb facilitat sobre el terreny pedregós i rugós, i aquí podíem avançar força.
Vam creuar la meta amb el temps de 59:44, prou bo per acontentar els amos d’en Barny amb una placa preciosa d’una de les dues Torres característiques de Campredó.
Els que feien la cursa també van gaudir del trail i ja feien plans per a la pròxima  quan encara estàvem al centre esportiu on els voluntaris preparaven un gran esmorzar.  

Entrenament per la neu (Xerta)

Aquesta setmana hem tingut molt vent i fred, una mica desagradable per entrenar a les muntanyes. No obstant, tenia energia i motivació per sortir. El dimarts vaig pujar en cotxe a la Font Nova amb la meva amiga alemanya , per ensenyar-li les muntanyes a l’àrea de Xerta. Varem fer la volta, passant per la Vall d’Infern cap a Paüls i enfilant-nos cap amunt a la Coscollosa i la Moleta, tornant pel Refugi del C.E.X. cap a la font.
Ara us dic la raó per la qual menciono aquesta sortida. Estàvem al dia 9 de març i marxàvem sobre la neu!!! Feia un dia assolellat, però amb un vent que pelava i a dalt devíem estar al punt de congelació! La Font de la Vall d’Infern estava completament congelada. La marxa en si era interessant i vaig veure moltes coses en les que no m’havia fixat abans per no prendre temps per observar el meu voltant, suposo... També varem veure una colla de cabres que no ens sentien per culpa del vent. Ens deixaren acostar-nos i veure-les de molt a prop.

Aquest cap de setmana: La Foradada a la Ràpita.

Cursa lo Frare (Ginestar) - C.E. Xerta en augment!

La Cursa de Ginestar compta amb molta participació xertolina!

L’Arcadi, Benja, Gustavo, Karim, Piri, Sam, i jo, tots pujàrem el collet de Marcó, seguit per les Càrcoles i el coll de la Cuna. Si aquí s’havien acabat les ascensions? Doncs, no. Després d’aquestes pujades força tècniques, se’n havia de vèncer tres més: la muntanya de Penya-roja i dues altres que l’envolten. De totes maneres, el terra sobre el qual corríem, no complia les nostres expectatives. Només ens fixarem en el desnivell positiu que no era “molt” i el punt més alt que ni arribava a 500m d’altura. Així que d’alguna manera no comptàvem amb les pedres, roques i crestes punxegudes amb les que ens vam trobar finalment, que ens matxacàren els peus i les mans (només cal que me les miri per recordar-me’n). A més, havíem especulat que fins el coll més alt localitzat al km10, l’altimetria del recorregut seria semblant als primers (10km )de la cursa de Xerta on a continuació encara s’ha de guanyar uns 500m d’altitud. Allà, en canvi, ja hi començava una llarga baixada.
aquest descens era dur, no per ser tècnic sinó perquè incloïa un bon tros de pista que es podia recórrer ràpidament i (al menys a mi) aquest fet em descarregava la bateria força.
A continuació, les tres muntanyetes que quedaven, semblaven molt més pesades del que eren en realitat.
A part de tot això, la cursa tenia un altre repte. Entre les corredores n’hi havia de molt fortes i expertes de muntanya. Jo, que havia tastat una mica de glòria en la cursa anterior, vaig sentir l’impuls de combatre-les però al final aquest desafiament resultà gairebé impossible.
Després del tret de sortida i els primers kilòmetres vaig adonar-me que em trobava en segona posició. En aquest lloc podia veure a la cap de cursa, una noia fortíssima que no tenia cap intensió de deixar-se atrapar. I així passaren els minuts fins que començà la primera baixada i allà va desaparèixer. Al primer avituallament em preguntava si la tornaria a veure i, efectivament, vaig arribar a percebre-la en la llunyania. Tot i així, mentre avançàvem hi havia cada cop més distància entre nosaltres. Quan faltaven uns 5-6km em vaig oblidar d’ella i vaig començar a pensar en assegurar la segona posició i enfocar-ho diferent, preguntant-me si la tercera dona estava gaire lluny... Ningú m’anava avisant així que no tenia ni idea d’on em trobava estratègicament...
A l’últim tram hi havia només pista que es convertí en carrers d’asfalt per entrar i recórrer el poble. El darrer km es sentia “l’spiker” i el seu altaveu donant la benvinguda als corredors, i això feien entrar moltes ganes de creuar la meta.
Quan finalment vaig fer el darrer tomb i ja percebia l’alegria de l’arribada em tenien preparada una bona sorpresa que va emocionar-me moltíssim. Un ram de roses preciós del meu noi, per commemorar el dia de Sant Valentí.

1a Cursa del Pastisset - Benifallet

La crònica del novell

“Sin comerlo ni beberlo” me presento el diumenge a Benifallet apuntat a la primera i una de les curses dures de la temporada. La meva primera cursa. La meva inconsciència estava ben acompanyada: Ragna “La gasela”, Karim “El mestre”, Robert “El savi”, Gustavo “El psicòleg”, Ferran “Lo crack” i Ramon “Lo futbolista”. A la marxa, la parella dels Hikings, Jaume i Dani, i com a suport logístic “Sergi”. 

Com si sempre ho hagués fet, tan bon punt arribem a Benifallet me’n vaig directe a buscar el xip i el dorsal, el 226. Després, un caferet “de calcetí” amb una mica de llet per “escalfar-me” i de pas, matar alguns dels molts nervis que per dins meu rondaven. Vaselina a les parts íntimes, i les últimes decisions: agafar tallavents, guants, “gominoles” energètiques i magnesi líquid per si fes falta. A les 9:20 ja entrava al corralito, amb bones sensacions. 4 rialles, un caliu inexplicable i la traca que dona sortida a la cursa. Ens ajuntem de sortida Gustavo, Robert, Ramón i jo. La resta, una mica per endavant. No feia ni 5 minuts que havíem sortit i les distancies amb els primers eren “increïbles” i per dins meu dient-me “ai mare”... Al barranquet del inici, a Ramon ja no el podíem aturar i va tirar amb força cap endavant. Gustavo i jo vam prendre una postura més conservadora i confiant en que Robert “El savi” ens faria de gregari durat el recorregut. Però va arribar la primera mala noticia tot just sortir del infernal barranc, Robert lesionat. Encara hem quedava Gustavo, portava un bon trot i hem sentia molt còmode. Així que anant fent quilòmetres i de quan en quan soltant alguna “burrada” per alegrar la ruta. Hem sentia be tant física com psicològicament. Però arribant al Mas de Monclús, un mal gest amb el peu va provocar una rampa de grau 6 al meu bessó esquerre: vaig veure les estrelles i hem vaig “cagar en tot”. Tubet de magnesi cap a dins i li dic a Gustavo que anés fent que jo baixaria una mica el ritme a veure si hem passava, no va passar. A la que corria una mica, el bessó donava senyals... Hem vaig fotre de mala llet i vaig decidir caminar a un ritme ràpid. Al balneari Sergi, esperant-nos. Al veure'l vaig pensar en plegar però vaig decidir provar la darrera rampa Balneari – Creu de Santos. Així que caminant caminant hem presento a la Creu de Santos, tot just arribant vec a l'altra banda a Gustavo baixar i vaig pensar “no m'he despenjat tant! Si apreto una mica l'agafo i junts cap l'arribada”. Vistes increïbles des de la Creu de Santos, avituallament de conya i tubet cap en dins per veure si passaven les maleïdes “rampes”. Però impossible, vaig intentar trotar però a cada trot el bessó esquerre hem punxava i al forçar la cama dreta vaig començar també a tenir punxades al bessó dret. Vaig decidir caminar i la gent em va començar a avançar, hem moria de ràbia per dins, hem sentia bé mentalment però les cames estaven per tallar-les. En resum, baixada depriment, molt lenta, gent avançant-me constantment, però amb l'objectiu clar d'arribar fins i tot a rossegons. Els darrers quilòmetres ja no podia ni caminar ràpid, tenia rampes fins i tot al “fistro duodenal”, i la gent avançant-me... En alguns moments pensava que hem quedaria clavat sense poder-me moure però “algo” m'empentava cap la arribada. A les 14:02 arribava a la meta, m'hagués agradat poder entrar corrent, amb Bernat i la Emma, però va estar impossible. Ni els crits dels meus hem van poder fer córrer. Però vaig arribar. Sentiment agredolç, però “Volveré...”

Benja

La crònica de la "Crack"

Aquest diumenge, 31 de gener, va celebrar-se la primera prova de la temporada del Trofeu Pam i Toc, que aquest any incorpora Benifallet al circuit.
De Xerta hi participàvem en Benja que s’estrenava a la competició, en Gustavo que tornava oficialment “a les muntanyes”, i els regulars de sempre, en Robert, el Karim i jo. Els xertolins que feien la marxa eren en Dani i el Jaume.
El repte consistia en la superació d’una distància de 25,3km i també en adaptar-se a un terreny variat, força tècnic i exigent amb barrancs, crestes i senderes pedregoses. A més, ens esperava un més que notable desnivell de 1418m del que calia destacar unes pujades llargues i “trencacames” els primers 15km i unes baixades amb molt pendent i pedra els darrers 10km.
Majoritàriament, vaig córrer amb bones sensacions. Només, als primers km em vaig torçar tant el turmell esquerre com el dret un parell de vegades... El moment més difícil per mi va ser el primer tram de baixada per la cresta. No tenia cap corredor a la vista i no veia clarament per on anava el recorregut, sobretot perquè havia de fixar-me on ficava els peus i al mateix temps buscar les cintes indicatives.
La meteorologia va ser favorable durant gran part de la jornada, amb solet, sense vent i una temperatura molt agradable, tot i que al cim de “La Creu de Santos”, la cosa va canviar. Allà dalt feia un aire força fresc i vam acabar corrent entre flocs de neu!.
Preocupada per aquesta gelor al cap, vaig ficar el buff al front com a protecció i vaig continuar baixant com podia.
De tornada al poble, després dels “enhorabonesperhaveracabatlacursa”, i una dutxa refrescant, ens esperava una escudella deliciosa elaborada per les “dones meravelles” del poble. Naturalment, tots acabàrem tastant els famosos pastissets de Benifallet!!

Ragna

Temps:

• Benja: 4:32:22
• Gustavo: 4:02:32
• Karim: 3h50m46s
• Ragna: 3h12m53s, 1a class. femenina absolut
• Robert: abandona

Rasquera - Tortosa: Ja comença la temporada 2010!

Aquest cap de setmana en Gustavo, en Robert, en Sergi i jo hem fet la travessa llegendària de Rasquera a Tortosa per la serra de Cardó. Ens acompanyaren un grup d’unes 35 persones de diversos clubs, fent reagrupaments per no perdre’ns de vista durant massa temps. Per part meva, quina il•lusió de poder anar junts amb els companys tota la ruta! Tan diferent de les curses competitives on tothom agafa el seu propi ritme i la gent es dispara ja durant els primers kilòmetres. En canvi, aquest diumenge anàvem en ritme xino-xano, al menys fins a l’esmorzar, tot xerrant, fent fotos, carregant bateries amb vistes precioses o jugant amb la neu que restava en alguns indrets ombrívols.

A les primeres pujades ens va quedar clar el perquè del consell de posar-nos pantalons llargs i vells: hi havia PUNXES a tot arreu! I durant la segona part en trobarem més, d’arbusts punxeguts.
En quant a l’altimetria que esperàvem, res de “poc desnivell”! Hi havia pujades fortes que havíem de superar per arribar al cim més alt de la ruta, el Creu de Santo.
Allà es van obrir les motxilles i cadascú treia l’entrepà, barretes, fruits secs, etc.
Qui tenia més roba se la posava tota perquè feia molt vent en aquest punt.
Calculàvem que estàvem a la meitat del camí en temps, però, en kilòmetres, ni havíem arribat a una tercera part, després de les tres hores que havíem fet.
Així doncs, recarregats d’energia varem començar el segon trajecte de la travessa. Ara ens esperaven més baixades, alguna força tècnica i molt pedregosa! Els kilòmetres anaven volant, semblava. Tot i així, al final del tram de pista on varem fer un reagrupament de cares cansades, els rellotges indicaven aprox. 18km, o sia, ens en quedaven encara 16 més!!!
Als molins de vent deixarem enrere les senderes i el paisatge silvestre. Aquí, amb moltes ganes d’arribar i menjar paella, el qui podia encara, ho donava tot per superar aquest últim tram d’asfalt. I així arribarem. Feliços, contents, cansats i amb puntades vermells a les cames.
Quin començament més xulo del 2010!

Ragna

Més info i fotos al bloc de la UEC Tortosa

Caminades Blanques

Després de la nevada del divendres, el dissabte cap allà les 10 del matí Jaume i jo em agafat el cotxe amb la intenció d'anar fins al lago i fer una caminadeta.
Uns metres abans d'arribar-hi just abans del retòl de Parc Natural em hagut d'aparcar ja que no ens fiabem de l'estat del ferm, estava tot gelat. Allà a començat la nostra caminada blanca.
Ens em dirigit cap al Lago i d'allà em anat cap al pi del Perilló, durant aquest tram ens em quedat alucinats de la mega bassa que han fet a la finca d'ossera, quina animalada estes obres!!!.
Un cop al Pi em fet les fotos de rigor i em anat cap a la Font de Perera, on el raig de sortida estava tot gelat i d'allà em agafat la sendera que fa cap a la Font Nova on em disfrutat com a xiquets. Aquesta sendera no hi havia pasat ningú encara després de la nevada i a trams ens enfonsavem gairebé fins al genoll. Hi havia llocs que degut a la neu acumulada s'ens feia dificil seguir la sendera, però la intuició i les petjades d'una cabreta ens han guiat. un cop arribats al piló em baixat cap a la font, però abans d'arribar-hi em trencat a la dreta per anar a veure el refugi nevat, allà em fet fotos i em baixat per la sendera cap a la Font Nova. Este tram ja estava xafat per valents que han anat cap a la Moleta.
Un cop a la Font Nova em descansat uns minutets i hem emprès camí avall fins al cotxe per tornar cap a casa.
Totes les fotos

Dani



Avui diumenge, ens hem adjuntat Arcadi, Benja, Jordi, Robert i Karim i hem anat a xafar neu verge. Hem deixat el cotxe a la Bassa d'Ossera, allí es preparaven molts grups per assaltar la Moleta. Natros hem pujat al Piló per la sendera de la Cursa de Xerta, i d'allí hem fet el recorregut complet: Plans de Rambla, Vall d'Infern, Ombries de Paüls, Coscollosa, Moleta, Font Nova i Bassa d'Ossera.
Hem trobat moltíssima neu a tot arreu i hem disfrutat com a "camells".

Les fotos de Benja i Jordi
Les meves fotos al Picasa

Karim